Aquesta passada setmana SolarProfit, una de les empreses que en els darrers anys s’havia fet un lloc en el mercat de la transició energètica i, en concret, de les instal·lacions fotovoltaiques, presentava un ERO que afecta al 90% de la seva plantilla i pèrdues de 33 milions d’euros, la meitat de la seva facturació.
El cas de SolarProfit s’afegeix al de Hola Luz, que fa uns mesos també va anunciar pèrdues i acomiadaments en uns volums bombollístics, si m’accepten el terme, i ara ha demanat un rescat financer a la Generalitat.
Son dos casos clars de creixement meteòric dins d’un sector, el de les energies renovables, acostumat a fortes fluctuacions que atreuen, en els cicles ascendents, un gran nombre d’empreses oportunistes que creixen exponencialment en resultats i estructura quan hi ha vent de cua per, quan el mercat pateix algun pic de desacceleració, fer fallida sota el pes insuportable d’un dimensionament a mida del creixement desaforat, que no dura sempre.
El paper ho aguanta tot, i aquestes empreses, sovint amb poca perspectiva històrica del sector, fan unes previsions excessivament optimistes animades per la fam d’uns grups inversors que no tenen cap altra lògica que la del màxim benefici en el mínim temps. Una lògica que, a més de portar aquests operadors a un viatge que va, indefectiblement, des del centre del mercat a la fallida té un altre impacte negatiu per a tota la societat: fer les instal·lacions amb recursos humans que han rebut una formació exprés, un fet que fa que les garanties d’aquestes instal·lacions siguin, si més no, qüestionables.
Calen estímuls sostinguts en el temps per a que el ritme d’introducció de les renovables en el nostre mix energètic no afluixi per conjuntures que són cícliques
El que queda després de la desaparició d’aquestes empreses són un seguit d’instal·lacions que en teoria han de durar 25 anys però de les que ningú se’n farà responsable quan comencin a manifestar-se els problemes, entre ells la manca de manteniment.
Un mercat del manteniment que tampoc és particularment atractiu per a les empreses que, guiades per una altra filosofia, seguirem el nostre camí i estarem al mercat com sempre hi hem estat. Però arreglar nyaps no és un bon negoci per a ningú.
El problema de tot això, més enllà que molts particulars s’enganxaran els dits amb aquestes empreses que els han fet unes ofertes molt agressives que amb els anys es revelaran com a poc profitoses, és que la transició energètica és un procés d’interès general.
I ha d’estar per sobre de les fortes fluctuacions d’un mercat que és per definició molt volàtil, perquè quan el preu de l’electricitat baixa, per exemple, és més difícil que els particulars es decideixin a fer la inversió en una instal·lació solar.
Calen, per tant, estímuls sostinguts en el temps per a que el ritme d’introducció de les renovables en el nostre mix energètic no afluixi per conjuntures que són cícliques.
I fer també molta pedagogia sobre quin tipus d’empresa és el partner adequat per a que els usuaris que facin una inversió els surti a compte, amb una empresa fiable al seu costat, però sobretot per garantir que portem a bon port un procés que té el seu focus principal en el bé comú, que és un concepte que aquests operadors oportunistes no tenen en el seu diccionari.
