Els lectors de més edat pot ser que recordin Sí, ministre, la mítica sèrie de BBC que els anys 80 va emetre TV3. Explicava les vicissituds de Jim Hacker, un polític britànic amb poques llums que, sense saber molt bé com, arribava a ministre i, guiat per un gran afany de popularitat, mirava de liderar canvis profunds que el fessin quedar bé davant de l’opinió pública. Sempre li passava el mateix: topava amb Sir Humphrey, el cap del funcionariat del ministeri, que havia d’articular totes les mesures que implicaven aquests canvis i que, òbviament, no en tenia cap gana. El sinistre personatge manipulava el ministre, li posava tota mena d’entrebancs fins que Hacker, al final del capítol, li donava a Sir Humphrey l’ordre contrària amb la que havia començat l’episodi. I el buròcrata, amb un somriure, li responia: «Sí, ministre».
Alguna cosa així li deu haver passat al director general d’Energia del govern Illa, que ara fa uns dies presentava la seva dimissió. Serena va assumir el càrrec amb el repte absolutament prioritari de desencallar el desplegament de renovables, un objectiu verbalitzat sense reserves per la consellera del ram, Sílvia Paneque. Com qualsevol alt càrrec davant d’un desafiament extraordinari -malauradament, els retards de Catalunya en aquest tema obliguen a emprar aquests qualificatius-, Serena va fer la seva carta als Reis: la creació d’una figura dins l’Administració que intercedís a favor de les empreses, simplificació dels tràmits, frenar els recursos sistemàtics contra les instal·lacions solars i eòliques, reduir la dispersió d’organismes que intervenen en les autoritzacions administratives a les inversions en energia verda, etc. No semblen peticions draconianes, però els Reis li van portar carbó i ha dimitit. Potser perquè té una mica més de dignitat i sentit del deure que Jim Hacker.
La dimissió del director general d’Energia de la Generalitat és un símptoma del bloqueig de les energies renovables a Catalunya. Un més. Aquesta mateixa setmana, un informe de Red Eléctrica de España tornava a fer evident que som a la cua de l’Estat. Catalunya té només un 33% d’energia verda sobre la potència instal·lada, la pitjor comunitat autònoma de la Península, molt lluny de les dues Castelles (96% i 86%), Aragó (80%) o Andalusia (65%). Un honor que no sembla que anem pel camí d’abandonar, vist que el 2024 només vam incrementar un 2,1% la nostra quota de renovables, quan hauríem d’estar esprintant cap a la meta volant del 2030, cita prèvia a la descarbonització total que l’ONU exigeix el 2050.
Caldrà fer molts canvis si volem complir aquests compromisos. La carta dels Reis que va fer el dimitit director general d’Energia seria un bon començament. I no vull pensar que sigui impossible de satisfer, però caldrà més voluntat política en un Govern que des de l’oposició tenia en les renovables un dels seus cavalls de batalla i que ara té l’oportunitat de fer-hi alguna cosa.
Cal abordar la simplificació dels tràmits administratius, fomentar una millor coordinació entre els diferents organismes implicats i crear un marc normatiu més estable i clar. Sense oblidar la fermesa governamental per superar els obstacles tècnics i socials que han bloquejat els projectes.
No podem frenar la nostra sobirania energètica per la resistència de certs sectors que torpedinen sistemàticament les inversions amb informes sobre impactes ambientals dubtosos i, en tot cas, d’importància relativa davant d’un repte d’interès general com aquest.
