Cada cop que parlo de trens, començo igual: demanant disculpes. Perquè sé perfectament que les paraules no resolen el patiment quotidià de milers de persones que depenen d’un servei ferroviari que, massa sovint, falla. Però em sorprèn que alguns, en lloc d’excusar-se, aprofitin cada crisi per escalfar l’ambient, desviar responsabilitats i fins i tot mentir, com si la ciutadania no tingués memòria.
No ens enganyem: qui avui aixeca la veu contra suposats espolis, va ser col·laborador necessari del model radial i elitista que ha portat Rodalies a la situació actual. El Pacte del Majèstic, la priorització de l’AVE, la desinversió crònica en la xarxa convencional... tot això no es va decidir sol. I la factura l’estem pagant encara.
Les dades són clares: entre els anys 90 i el 2018 es van invertir 60.000 milions d’euros en alta velocitat, mentre només 3.600 milions anaven a parar a la xarxa convencional, i la meitat d’aquests, a Madrid. Aquesta és la realitat d’un model que ha discriminat per classe i per territori, i que ha posat el focus en l’espectacle de l’AVE mentre menystenia les necessitats reals del dia a dia.
Però no vinc aquí només a repartir culpes. També cal assumir errors propis. La separació de Renfe i Adif el 2005 va ser una equivocació. El traspàs de Rodalies a la Generalitat el 2010 es va fer sense dotació econòmica suficient. I durant dècades, tots els governs —amb més o menys voluntat— han estat incapaços de revertir la situació.
La Generalitat és titular del servei, però no té poder sobre l’operadora ni sobre la infraestructura. Algú ha d’assumir la gestió d’una vegada per totes
A Tarragona ho hem viscut amb especial duresa. Cinc mesos de tall a Roda de Barà, autobusos alternatius insuficients, trens col·lapsats i ciutadans esgotats. I com sempre, fins que no va afectar l’AVE i l’estació de Sants, el problema no va aparèixer als grans titulars.
El que demano, el que exigim, no és només més inversió (que també), sinó millor inversió. Més material rodant per no viatjar com anxoves. Més freqüències per absorbir l’augment de població i l’expulsió de famílies cap a la perifèria. Més contractació de maquinistes i personal, amb salaris dignes. I una cosa fonamental: responsabilitat política real.
La Generalitat és titular del servei, però no té poder sobre l’operadora ni sobre la infraestructura. Algú ha d’assumir la gestió d’una vegada per totes. Algú ha d’estar disposat a posar-se al capdavant, sense escuts, sense excuses, sense likes buits. Jo vaig ser alcalde i sé què és haver-se de plantar. El 2015 vaig aturar les obres del tercer fil perquè veia clar que era un pedaç, no una solució. Deu anys després, el diagnòstic segueix sent el mateix.
No podem seguir pensant en el ferrocarril com un servei de segona per a les classes populars. No podem esperar que només es parli de trens quan s’afecta l’alta velocitat. Necessitem planificació a dos, cinc i trenta anys vista. Necessitem un nou model de mobilitat i, sobretot, respecte pels usuaris.
Per això em faig meu el clam de la plataforma Dignitat a les Vies: no venim a demanar, venim a exigir. Volem un servei digne, fiable i pensat per a tothom. I si no s’arregla, cada dia serem més. Més forts, més organitzats i amb més raons.
