Personalment, sempre he cregut que això dels anys temàtics és una manera que tenen els polítics de netejar una mica la mala consciència mentre fan allò que tant els agrada, fer-se fotos i omplir algun titular, encara que la cultura, des que va perdre les grans subvencions i es va allunyar de les festasses de bombo i plateret, ja no és el que era. Un país mínimament normal hauria de mantenir els seus clàssics sempre vius a les llibreries, a les escoles i a l’opinió pública. Que sigui pràcticament impossible aconseguir obres de la major part dels nostres autors fonamentals ens hauria de portar a la reflexió i fer-nos canviar alguns dels nostres mals costums.
I sí, és cert, un any temàtic col·loca l’autor en una situació de certa notorietat puntual, aconsegueix que es parli d’ell, que es reeditin algunes obres, que es revisi de manera crítica la seva producció, però, per desgràcia, quan sona la darrera campanada i passa el relleu, la carrossa es transforma al moment en carbassa i aquell que durant 365 dies ha ocupat un lloc de discret privilegi, torna a caure al pou de l’oblit i les obres recentment editades es comencen a marcir per les prestatgeries fins a arribar a la descatalogació a velocitats insòlites.
Enguany se celebra l’Any Xavier Amorós, commemorant el centenari que no va poder gaudir per nou mesos.
A banda de la seva activitat pública com a botiguer, polític i escriptor, el Xavier era amic de la família i això em va permetre tenir-hi un contacte sovintejat més enllà de les convencions habituals.
Més endavant, en l’exercici del periodisme cultural, vaig tenir ocasió d’anar arrodonint aquest coneixement personal des d’un punt de vista més professional i anar descobrint una persona sàvia, sensible, atenta, rigorosa i, sobretot, potser per l’ADN comercial, amable i afable.
I si bé és cert que el seu caràcter personal i la seva incansable activitat professional el van convertir en una persona coneguda i estimada, no és menys cert que va pagar el peatge «de comarques».
La seva poesia, que va transitar del noucentisme al realisme històric, és d’una potència singular. Va guanyar el prestigiós i cobejat Carles Riba i, més endavant va decidir que poèticament ja no tenia res a dir i ho va deixar.
Sempre vaig discrepar amb ell en aquest tema i més d’una vegada, sense èxit, vaig intentar que tornés a la poesia. No ho va fer.
Ja tinc clar que això és molt personal i subjectiu, però crec que poemes seus com Enyoro la terra, Record de l’institut, A la meva ciutat, Temps estranys, Nocturn a la casa-bloc o No trenqueu avellanes amb les dents s’haurien d’estudiar a l’escola. Van carregats de missatge, d’història, de sentiments, d’ironia, d’humor i de saviesa d’una manera que només poden aconseguir els poetes d’ànima.
La memòria i els articles de premsa van ser el seu principal vehicle d’expressió i en aquest camp també va pagar el centralisme barceloní. La seva obra té una potència històrica i vital fora de qualsevol dubte, però el fet de bellugar-se en una geografia allunyada de la Diagonal va fer que no tingués el reconeixement que va merèixer i que l’hauria de situar al capdamunt dels autors del gènere.
No sé si acabarà passant, però m’agradaria molt que la celebració d’aquest Any Amorós, comissariat per la seva filla i també escriptora Maria Lluïsa, servís com a mínim per situar-lo al lloc que es mereix ocupar, a les primeres files dels autors del segle XX, més enllà dels prejudicis centralistes, de l’oblit ancestral que aquest país té pels seus creadors, per la gent que van remar a contravent per defensar i enaltir la cultura i la paraula.
Potser no aconseguirem que les seves obres completes es trobin per tot arreu i es converteixin en material de consum generalitzat, però, personalment, us recomanaria que miréssiu de recuperar la seva poesia, les memòries i fins i tot alguns dels seus sempre captivadors articles de premsa i feu-los vostres. Seria una bona manera d’aconseguir que Xavier Amorós i Solà visqui per sempre arreu. S’ho mereix.
I un consell: «No trenqueu avellanes amb les dents: les trobareu fallades».
