Fa uns dies, en ocasió de l’acte de cessió del fons personal i professional de la pintora i professora Maria Magda Nogués Anguera, la meva mare, a l’Arxiu Municipal de Reus, l’autor i president de l’Associació de Veïns de l’Harmonia del Carme, Josep Machado Barroso, em va regalar el llibre Una dècada d’associacionisme al barri del Carme (1993-2006). No és una novetat, òbviament, però sempre he defensat que, per sort, hi ha moltíssims llibres que per unes raons o altres no passen de moda i que poden resultar interessants per més anys que passin, només cal que coincideixi el contingut de l’obra amb els interessos del lector. De fet, aquesta dictadura implacable de l’obsolescència programada que s’entesta en substituir-ho tot amb un marge de temps sempre massa curt és una de les pitjors coses que li poden passar al món del llibre en particular i al món en general.
Machado, dedicat professionalment a la construcció, és una veritable icona de l’associacionisme veïnal a Reus i una de les ànimes de l’activitat social al barri del Carme, i aquest llibre és una petita joia d’aquelles que val la pena conservar i que ve a ser una prova de la devoció que sent pel barri, per la seva història i pel treball que ell i els seus companys han dut a terme de manera continuada durant molts anys per aconseguir que el Carme tingui una vida activa, plural i exemplar. Començant per la portada/contraportada, una magnífica imatge en blanc i negre del que abans en deien la Placeta Nova, a la cruïlla entre els carrers del Carme, Alt i Baix i el carrer del Vent, feta per Antoni Zaragoza i continuant per l’interior, un repàs a la història del barri i un recull de les activitats que van servir pas a pas per anar-lo cohesionant, el llibre ens introdueix a l’ànima del Carme amb passió i ens acosta al seu passat i al seu present, a la vegada que ens deixa intuir camins de futur.
Tal com va escriure l’historiador Pere Anguera al pròleg, «és un llibre insòlit. Insòlit no vol dir ni bo ni dolent, vol dir sobretot diferent». I val a dir que hi coincideixo plenament ja que, sent una crònica personal i apassionada, combina a la perfecció un seguit d’elements que poden ajudar a entendre els avenços i les variacions significatives que s’han viscut a Reus en matèria urbanística i veïnal.
El treball de Machado s’enceta amb la situació històrica i geogràfica del barri i destacant una particularitat que el va fer una mica especial, el fet de créixer de manera quasi natural i d’alimentar-se d’un sentiment de pertinença que el cohesiona d’una manera més sòlida i profunda que altres indrets de la ciutat. En aquest sentit, les arrels cal buscar-les l’any 1503, quan s’obre el Portal de Jesús per anar més enllà de la muralla que un parell de segles més tard es convertiria en una de les zones amb més expansió, gràcies al trànsit constant que anava al Mercadal, a Cambrils, a Riudoms, al coll de Balaguer o a Salou.
El llibre s’entreté en aspectes concrets del barri com els emblemàtics i particulars Rentadors, una obra de 1785 que, amb el pas del temps, es va convertir en un indret de gran activitat i, més endavant, en un element emblemàtic i distintiu de la zona.
També parla de personatges nascuts al barri com Joan Baptista Grau, el qual va arribar a ser bisbe d’Astorga, i presenta la veu contemporània dels veïns, entre ells l’Abel Cervelló, una gran persona que vivia sota de casa, amb les seves filles, la Cèlia, la petita, i la gran, la Carme, amb qui vaig compartir bona part de la meva infantesa; dona veu als polítics que van tenir algun lligam amb el barri, i a partir d’aquí arrenca una part intensa que explica amb text i imatges aquests 14 anys de treball de l’Associació de Veïns en particular i, per extensió, del propi barri del Carme.
Machado recopila cartells, activitats i fotografies i explica detalls com l’origen del nom de l’associació, lligat a la sala de ball Harmonia i a l’esperit de convivència i remarca les festes del barri, un fabulós element de cohesió, sense obviar els aspectes menys amables com la presència de la droga a començaments dels noranta. De fet seria complicat resumir-ho tot en unes línies, però el llibre atresora l’ànima del Carme i de la seva gent, una gent que, passi el que passi, és la meva gent.
