El DIEC diu que una lletania és «una súplica consistent en una sèrie de peticions o invocacions breus, a les quals hom respon cada vegada amb un refrany». El periodista i escriptor Jorge Rodríguez Hidalgo ha dedicat el seu últim llibre, Bertania Berta-o-Berta a la memòria de l’artista Berta Paco Sánchez (Barcelona, 1985-2020) que ens va deixar massa prematurament i el qualifica de cant, de lletania laica per la pèrdua de la seva presència.
No sé si la lectura atenta del llibre despertarà en els lectors la necessitat de respondre a cadascuna de les peticions o invocacions que podrien ser cadascun dels poemes, però el cert és que el llibre, il·lustrat amb algunes de les obres de la Berta és un veritable cant a l’amistat, a l’afecte, a la sensibilitat, a l’enyor de la pèrdua i mostra una passió i una delicadesa que no fan altra cosa que demanar atenció, proximitat i calidesa vers la protagonista dels versos.
Berta Paco va viure a cavall de Sitges i Barcelona, tot i que al llarg de la seva vida també va residir a Londres i va viatger pel cor de l’Àfrica, amarant-se dels sentiments ancestrals, de les bases de la cultura que neix de la pell de la terra i de l’essència de l’esperit, un seguit d’aprenentatges vitals i intensos que es van anar reflectint en la seva obra, a vegades fosca però capaç de saltar en esclats d’una lluminositat màxima i radiant, impregnada sempre de l’esperit del carrer, de la cultura del grafiti, del missatge visceral, de l’impacte directe a l’eix del cervell.
La poètica del Jorge explora tots els camins de l’ànima i tot i que d’entrada vol ser una exaltació i un homenatge a l’art de la Berta, s’acaba convertint en molt més, en una elegia sentida, en una biografia poètica que explora tots els racons, que s’entreté en tots els punts cardinals de l’emoció, de les emocions, entrant amb un bisturí afable i viu en tots els camins que van fer de la Berta la persona i l’artista que va ser i deixant intuir també aquella Berta que hauria pogut arribar a ser si hagués tingut el temps necessari per arribar-hi.
La combinació de les obres de Berta Paco i els poemes de Jorge Rodríguez fan que els lectors que van tenir la sort de conèixer la protagonista del llibre, arribem a sentir el batec del seu cor, el buf delicat del seu alè, el bullici creatiu del seu interior, la passió i el neguit del seu art i això, de fet, crec que acaba sent el millor tribut que es pot retre a algú a qui aprecies, ser l’herald dels seus sentiments, el marmessor del missatge que volia deixar al món. Bertania Berta-o-Berta és acostar-se de manera íntima i directa a la Berta Paco, copsar tot allò que ens volia dir i aprendre a mirar el seu art i, de retruc, la seva personalitat i les seves intimitats tal com ho fa el Jorge, amb uns ulls que s’han rendit a l’encant, que es van deixar seduir per una personalitat carregada de vida, de singularitat, de passió sense fre i sense fi, de vida, en una paraula.
La Berta, per manca de temps no va arribar a assolir el cim del seu art, però els poemes de Jorge Rodríguez són el millor que es pot arribar a desitjar. D’ella en diu, per exemple «Rara pintora –escassa de mans i abundosa d’absències–. Múltiple dona –descompartida del brogit de la contesa, de viu en viu, de la vida–. On arriba l’aigua viva dels colors no hi arriba el plasma mormolant, igni, que et sacseja l’ànima. On arriba l’aigua, un sospir declina el so de la desfeta: no hi farà mar, l’ànsia, ni hi pintarà amb certesa altra cosa que el mim esquiu de la pensada òrfena. Pintora amb presses al dedins, on hi ets presa del corrent de lluïssor del miratge esdevingut realitat». I paraules com aquestes i moltes d’altres ens dibuixen la geografia precisa, sòlida i carregada de sentiments d’una dona i d’una artista singular i fan que aquesta abundor d’absències s’acabi transformant en una presència indefugible, precisa i omnipresent.
Gràcies al Bertania Berta-o-Berta de Jorge Rodríguez, Berta Paco existirà sempre i reviurà amb noves forces cada vegada que algú obri el llibre i llegeixi algun dels poemes que li donen vida i a mi m’ha recordat la Samba de Bençao que van cantar en directe al mític La Fusa, Vinicius, Maria Bethania i Toquinho, que és lletania, és invocació, és homenatge i és la calidesa de la samba, movent-se en aquell dolç punt mitjà entre l’alegria del record i la nostàlgia de la pèrdua.
