El dimecres passat, 2 d’abril, es va presentar al castell del cambrer una recerca sobre la indumentària del ball de diables a Reus i altres poblacions del seu entorn promoguda per l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya i coordinada per Car-rutxa. Aquest treball té com a objectiu aprofundir en una manifestació festiva amb característiques singulars pel que fa al vestuari.
A diferència d’altres balls de diables de Catalunya, a Reus cada vestit és únic. Són elaborats artesanalment i personalment amb decoracions tèxtils aplicades sobre teles com la lona o la tela de sac, seguint una pràctica que es manté des de fa més d’aproximadament dos-cents anys i que encara és vigent. Aquesta personalització del vestit està vinculada al model de participació individual actiu present a la zona, i vigent en cada sortida del ball, convertint la indumentària en un element d’identitat personal dins una estètica comuna. La recerca, presentada per l’etnòleg Salvador Palomar, parteix d’un inventari de diversos models de vestits, datats des del segle XIX fins al XXI, molts dels quals són de propietat particular, tot i que també s’ha estudiat l’excepcional col·lecció conservada al Museu de Reus.
A diferència d’altres balls de diables de Catalunya, a Reus cada vestit és únic
Aquest tipus de participació es documenta a Reus almenys des del segle XIX, quan el ball va perdre la seva estructura teatral tradicional per esdevenir una manifestació centrada en el foc, desvinculada de personatges com Llucifer o Sant Miquel, i vinculada a gremis com el dels boters. El ball de diables ha format part de festes religioses, carnavals i celebracions populars, amb especial rellevància en els actes dedicats a la Mare de Déu de Misericòrdia.
La participació individual es podia articular de tres maneres: llogant un vestit i comprant car-retilles; mitjançant entitats que organitzaven una agrupació puntual per a una festa; o encarregant un vestit propi, opció que guanya prestigi i difusió a partir del 1904. El ball de diables com a pràctica festiva ha tingut una composició social diversa i canviant. Al segle XX, tot i la repressió del franquisme, es manté la participació en actes religiosos, i a partir de 1981 es produeix una renovació generacional que porta a la creació de colles estables i a l’aparició dels correfocs. A partir d’aleshores, s’observa una renovació social del ball, però es manté el caràcter individual de la participació en actes configurats de poc com la baixada del 25 de setembre cap al santuari de Misericòrdia.
El valor patrimonial del ball de diables de participació individual rau en el fet que la seva continuïtat depèn de la implicació personal de cada participant, que decideix com ha de ser el seu vestit introduint-hi símbols personals, contribuint així a la transmissió d’un patrimoni immaterial que reforça la identitat col·lectiva. Aquesta fórmula conviu amb la presència de colles organitzades i és compatible amb els mecanismes de regulació de les festes actuals.
Des de Carrutxa s’espera presentar un estudi formal que reflecteixi aquesta evolució del ball a través de la forma i el simbolisme de les decoracions a tombants de l’any vinent, situant-se de nou com una de les entitats amb més rellevància dins el món de la cultura popular i els estudis etnològics.
