Després de dubtar bastant, m’he decidit per aquest títol, que té una certa ambigüitat i és susceptible de diverses interpretacions, com ara les que vull plantejar.
Ben segur, en el primer que ens portarà a pensar és en l’accepció més material de la paraula preu: el que es valora econòmicament, en diners. I ja entrem en un camp ple d’esbarzers: com es quantifica un esdeveniment o un producte cultural per tal que el resultat sigui satisfactori per a totes les parts implicades? Això, sense obviar que hi ha moltes activitats culturals efectuades gratis et amore per persones que s’hi impliquen fent una generosa inversió del seu temps i amb cap afany lucratiu. De manera que, no m’ho negaran els hipotètics lectors, de vegades no s’acaba d’entendre el que es fa pagar als consumidors per accedir a la cultura –tant si ens hi referim en general com si pensem en un element o fet concrets– i tampoc no s’acaba d’entendre el que s’hi inverteix i amb quins criteris: és poc, és massa, és adequat? Perquè... és cara la cultura? La gratuïtat en l’oferta cultural hauria de ser de més abast? Però... es valora allò que no costa res?
El DIEC –el nostre referent lèxic i lingüístic– defineix la cultura com el «conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.» Així doncs, el preu també té un significat metafòric: el graó en què cadascú posa la cultura en la particular escala de valors. Molt amunt o més avall, segons els interessos. I ens acabarem d’embolicar en aquest àrid terreny, amb més qüestions ineludibles: hi ha límits per al concepte cultura? I l’anomenada cultura de masses, sempre és cultura? Cal distingir entre cultura de qualitat i cultura d’anar per casa? Tothom pot accedir sense entrebancs –en el sentit ampli– a la cultura? Tothom coneix els espais que generen i impulsen fets culturals? Ens pensem que som cultes quan potser no ho som tant? Ja ho veuen, més que opinar el que faig és plantejar un reguitzell d’interrogants més vells que l’anar a peu, que en el devenir del temps han obtingut moltes respostes, variades, i en ocasions polèmiques, i que, malgrat tot, continuen interpel·lant-nos. Si més no, a mi.
Sigui com sigui, si el concepte de preu el focalitzem en un context intangible, convindrem que la cultura esdevé molt més valuosa: calibrem la d’una persona en funció de la seva inquietud per saber i del bagatge adquirit. Fa goig tractar amb persones cultes, generoses i gens pedants, que ens fan partícips dels seus coneixements. És clar que també ens podem deixar enlluernar per falses aparences o deixar influir per criteris poc sòlids i, llavors, ja hi tornem a ser: la valoració no s’adequa objectivament a la realitat –cosa, tanmateix, ben difícil.
En definitiva, una cosa sí que és clara: la cultura ha de ser entesa com a bé comú i ha de ser un canal d’intercanvi d’opinions variades i ben argumentades. En això rau la seva força, i també el seu preu.
