Un POUM es cosa d’experts. Tot i que un bon expert, és alhora sempre un aprenent. Mai se’n sap prou de cap ofici ni professió. I com deia un prestigiós arquitecte «cada toro tiene su lidia». I lidiar amb el POUM de Tarragona no és fàcil. Però cal fer-ho fàcil, molt fàcil. Cal fer-ho extremadament senzill. La «tavola rasa» mai serveix. Cal polir, millorar, afinar, corregir. La cirurgia urbana ara en boca de tots. Això és el veritable camí d’un POUM sensat i que resolgui errades anteriors alhora que consolidi un creixement «raonat, rentable i creïble». I Tarragona necessita d’aquesta sensatesa, i no pas estrelles.
Sobta molt que les apostes del POUM, o no estan ben explicades, o són absents. Hi ha molt poc atreviment per a protegir el litoral. Jo diria que és nul. Si no ens donem pressa, en un estiu, o dos, el Bosc de la Marquesa perilla pel foc. Avui tenim un immens bosc plenament protegit en un PEIN, en mans de particulars. Un bosc que no es neteja, un bosc que no es vigila. Un bosc que és la joia de la corona del paisatgisme, de la naturalesa mediterrània i passa desapercebut en el POUM
Posar taques verdes en un plànol del POUM serà cosa fàcil. Hi ha urbanistes, pintors de taques que fan dibuixos molt bonics. El paper ho aguanta tot. Però darrera cada gest, darrera de cada «taca» propositiva la legalitat urbanística és implacable. Són actes banals que no tenen pes propi i poden costar milions a les arques municipals.
Si no ens donem pressa, en un estiu, o dos, el Bosc de la Marquesa perilla pel foc
En el cas del Bosc de la Marquesa, així com en el que són els 8 quilòmetres de litoral verge tarragoní, des de Tamarit al Miracle, cal tenir atreviment, valor polític i tècnic per fer una especial protecció i si cal, una expropiació pública. Clar està que cal passar per la Savinosa i tenir un parell d’ous per parar els peus a la Diputació i a qui calgui. Ja son masses anys de grisos, plans especials i pretensions de mal fiar. La Savinosa s’explica mal, i es condueix malament cap a plans especials que podrien validar una edificabilitat augmentada que no té nom, ni sentit, ni cap explicació, a no ser que hi hagi al darrera un touroperator que «apreta», i molt. I el nom que se li podria posar a tot això sona massa malament.
El POUM té ara l’ocasió dels valents. Que jo sàpiga expropiar pins amb vistes al mar val el mateix que els pins amb vistes a la muntanya. Menys mal. Cal l’atreviment de generar un Espai verd públic protegit de 8 quilòmetres. Tamarit-Platja Llarga-Savinosa-Miracle. No en tinc cap dubte que seria una de les accions de preservació ecològica més grans de Catalunya i d’una ciutat que començaria a saber qui és i què vol fer.
Urbanísticament tot és quasi possible. Una zona verda discontínua en sol no urbanitzable. O perquè no un sistema urbà en discontinu de zona verda protegida. Un parc de la xarxa de la Generalitat o un Pla Especial com el Gaià. La figura urbanística pot ser molt diversa, però el sentit protector és biunívoc i urgent.
Sorprèn molt que en aquests 8 km a protegir, La Savinosa, 40 anys tancada, pretengui ser un equipament misteriós des de fa anys. En 40 anys no hi ha hagut valor per fer res generant un dany al patrimoni incalculable i ara, es pugui estar tant a prop de generar un dany paisatgístic i ecològic tot cercant una edificabilitat altíssima que no s’entén: El què? El per què? El per a què? El com? El quan?
Des de Tamarit al Miracle cal tenir atreviment, valor polític i tècnic per fer una especial protecció
El POUM ha estat capaç de voler explicar que des de La Móra a Tarragona, la N-340 serà una via verda. Altament motivador. Però en canvi no sap explicar què passa amb aquest litoral verd de la Marquesa que és PEIN. Morirà de glòria? Els particulars se’n cuidaran? O cal generar un parc similar al del Gaià?
El POUM té atreviment per parlar de la zona verda d’El Miracle a l’actual plataforma. I no s’atreveix amb La Savinosa? Per què?
No em cap dubte que la pretensió del POUM d’aquesta gran via verda des de La Móra a Tarragona prèn sentit si s’acompanyen els 8 quilòmetres d’una protecció litoral completa i d’una gestió seriosa pública. Tot i això, em temo que si les administracions catalanes fan el mateix que amb la pedrera d’El Mèdol, El Pont del Diable i altres elements del patrimoni tarragoní, poques ganes i haurà de preservar 8 quilòmetres de costa de per vida, generant un alt valor ecològic a la ciutat en pro d’un turisme d’alta qualitat i valor. No pas de borratxera.
Per tant, societat civil tarragonina, aprofitem les plataformes existents en defensa del litoral, com SOS Costa i Camp de Tarragona o d’altres que puguin néixer per defensar allò que és nostre i que formarà part d’allò que les generacions futures ens agrairan haver fet per la ciutat i pel litoral. El lema, Tarragona, litoral verge.