Persones vingudes de tot arreu inunden aquests dies el centre i els principals espais turístics de Barcelona per a gaudir durant unes hores o uns dies de la ciutat. De forma que a la plaça Catalunya amb prou feines hi sents parlar no ja en català, que certament cada vegada és més difícil sentir-lo a molts llocs, sinó fins i tot en castellà.
Vaja, que s’hi passeja una allau de turistes amunt i avall sense que s’hi vegi aturador. Els barcelonins evitem sempre que podem acostar-nos al centre o a les zones turístiques com la Sagrada Família o La Pedrera. No per res sinó perquè és que fins i tot hi ha més gent que durant la resta de l’any. Gent que deambulen pel carrer en calça curta i sense saber ven bé cap on van i perquè els preus dels bars i tota mena d’establiments estan pels núvols.
També és impossible pels que vivim a aquesta ciutat seure a prendre una beguda fresca en una terrassa per intentar sobreviure una mica a la calor a partir de les 17 de la tarda. Les taules són només per sopar i ja se sap que els guiris sopen aviat. Hi ha hagut manifestacions de protesta contra el turisme o potser seria més just dir contra la massificació turística, cada vegada més aclaparadora. Les conseqüències d’aquesta situació són diverses:
La pitjor repercussió afecta al preu de l’habitatge. A Barcelona en general hi ha força més demanda que oferta i també hi ha una espectacular mancança d’habitatge social. Als propietaris, grans i petits, els surt molt més a compte llogar el pis per setmanes als turistes que no pas llogar per 5 anys a un inquilí a un preu més o menys regulat. Queda clar doncs que el que s’ha de regular més i millor és l’establiment turístic.
La seguretat ciutadana és un altre capítol important. Al metro i als carrers del centre hi ha molts robatoris, sobretot a turistes incauts, però tothom s’hi veu exposat en un moment o altre. Particularment no conec a ningú que no li hagin robat la cartera o el mòbil en algun moment, Sobretot si arrossegues una maleta. Justament aquests dies ha transcendit un vídeo on un grup de nois n’atonyinaven a un altre que s’havia negat a donar-los el seu telèfon mòbil. Això ha passat en un vagó de rodalies ple de gent que no es va atrevir a intervenir-hi directament.
L’incivisme d’una part dels visitants representa també una font de problemes. Grups de joves que viuen de nit, es dediquen a fer festes als pisos turístics molestant als veïns amb alts nivells de soroll provocats per les ingestes d’alcohol. O les celebracions d’acomiadaments de solters i solteres, que criden a totes hores, per tot arreu amb també amb alts i evidents als nivells d’alcohol al seu cos.
Els visitants dels creuers que són milers de persones que de cop pugen per les rambles en massa impedint gairebé que hi passi ningú més.
Ha arribat el moment de que ens ho pensem una mica i reduïm tots el nostre afany d’anar per aquí i per allà
Els grupets de despitats que segueixen els free tours, els que no permeten circular pel davant de la Casa Batlló o davant la Sagrada família.
I en paral·lel als ingressos que segur que deuen tenir els empresaris del sector turístic, els sous dels treballadors són massa baixos. I diuen que no troben cambrers! Lògic tenen jornades interminables a uns salaris força miserables. Per no parlar de les kellys i altre personal dels hotels i apartaments turístics.
És evident que el turisme és una font important d’ingressos per Barcelona, com ho és per molts altres llocs de la costa. Però no es poden posar tots els ous al mateix cistell. Barcelona és molt més que un destí turístic de moda. Estem arribant a un punt que pot ser perillós perquè la ciutadania autòctona s’està rebotant, amb motiu. Per tant, d’alguna manera s’haurà d’obrir una reflexió sobre com aturar aquesta allau que està foragitant molta gent de la ciutat on viu i treballa i li agradaria poder-hi continuar vivint.
Segurament és una reflexió que s’hauria de fer a escala europea perquè el mateix que passa a Barcelona també està passant a Roma, Venècia, Praga o Amsterdam. Clar que tots hem fet el ‘guiri’ alguna vegada. Hem agafat un low cost i ens hem plantat a alguna d’aquestes ciutats europees. Però ha arribat el moment que, tal com estan les coses, ens ho pensem una mica i reduïm tots el nostre afany d’anar per aquí i per allà.
La primera responsabilitat és sens dubte la de les administracions que haurien de trobar la manera de frenar aquesta disbauxa viatgera. El clima i tots nosaltres els ho agrairíem.
