Fruit de negociacions polítiques i majories parlamentàries, quan arribi la tardor el ciutadà d’aquest país gaudirà d’un nou canal en català. Ja saben que ‘La 2’ de Televisió Espanyola passarà a oferir la seva programació íntegrament en la llengua nadiua. I per posar l’esparadrap abans que la ferida demagògica, no cal que ningú s’escandalitzi perquè la diferència d’oferta televisiva entre les dues llengües cooficials continuarà essent aclaparadora a favor, òbviament, del castellà.
Alguns nacionalistes no han trigat a confessar que ja tenen la mosca al nas amb la novetat, convençuts que el canvi de llengua obeeix al desig d’afeblir, encara més, TV3 segons teories conspiratives enteses en clau socialista. Per desgràcia, la Televisió de Catalunya passa per una crisi de credibilitat que no ha precisat de cap instigador forà. En tot cas, el control polític patit des d’aquí ha anat minvant la seva independència informativa, si és que l’havia tingut. Des que es va acabar el procés amb la imposició del 155, hom diria que la línia editorial també ha sofert de valent, convertint-se en una successió de continguts que han deixat de tenir l’ànima i el centre a Barcelona, passant a un inequívoc marc mental espanyol que poc o gens té a veure amb els seus anys de màxima esplendor, quan es feia ‘a la catalana’ i la distància qualitativa amb la resta de canals amb seu a Madrid era evident.
Tant se val. TV3 ha envellit i s’ha convertit en un organisme mastodòntic i escleròtic que, per sort, encara manté alguns senyals d’identitat. Quaranta anys de recorregut amb la mateixa plantilla per força s’han de notar quan minva la il·lusió amb el temps i un bon gruix de pressupost s’ha d’invertir forçosament a pagar les nòmines dels seus treballadors.
Per desgràcia de tots, han acabat essent allò que no volien quan s’estrenaven, una còpia dels vicis estructurals de la televisió pública espanyola. Ara com ara, la novetat tracta bàsicament d’ampliar l’espectre en la nostra llengua, fer programes de certa categoria i, tractant-se de RTVE, aprofitar el seu fantàstic arxiu a base de bé. No es pot parlar de competència quan la decisió és complementària. Si resta audiència a la 3, que espavilin com ja toca. Tant de bo pogués retallar tants per cent d’aquells que segueixen programes en castellà, però molt temem que això són figues d’altre paner.
Justícia poètica
I al final de tot, per aquells que ja tenim una edat i mantenim certa memòria, podem parlar de certa justícia poètica davant del que va succeir fa quatre dècades. Aleshores, TV3 va nàixer negant de soca-rel aquells que la precediren, sense voler fitxar cap ni un dels excel·lents pioners que havien treballat al circuit regional, així se’n deia, a les seus de Miramar o Sant Cugat només pel fet de portar l’etiqueta ‘TVE’. Gent que havia fet, per exemple, fantàstiques obres de teatre d’autors nostrats i les van presentar al públic quan Franco encara manava. Preguntin als avis de la casa i segur que recordaran un bon grapat de programes fets amb una decència i una imaginació que ultrapassava les limitacions pressupostàries. A més, en àrees ben diverses que no mereixien de cap manera aquell veto imposat des de la Generalitat. Se’ls va menystenir, es volia fer creure a la població que res no havia existit abans de TV3 i ara, quines paradoxes guarda l’agenda política, viurem una reivindicació històrica de portes endins.
Una bona notícia
De l’Ebre enllà, continuaran sense entendre un borrall sobre la bona notícia que representa l’ampliació de canals, per no dir que serà atacada pels obcecats de sempre, que confonen preservació del català amb trobar-se a les portes d’un sacrilegi anomenat independència.
Com encara estem a anys llum de viure plenament en català i ser respectats com caldria en el nostre dret bàsic, benvinguda sigui la novetat. D’acord, serà només quelcom simbòlic, secundari, sense gaire projecció, però tampoc cal llençar aigua al vi d’una bona notícia. Al cap i a la fi, és un signe de normalització en un país que continua lluny de la normalitat. I és més senzill d’arreglar que Rodalies.
