Un dels concerts més fantàstics als quals he assistit en els darrers temps ha estat el celebrat per santa Tecla quan Els Pets van presentar el seu disc 1963, a Tarragona. L’han titulat així perquè és l’any que van néixer els tres components (Joan Reig, Lluís Gavaldà i Falin Cáceres).
Per tant, com jo, enguany compleixen 60 anys; també és el cas dels amics i actors Oriol Grau i Fermí Fernández, i del periodista Xavier Grasset. Una nova dècada que determina celebracions, com la trobada que organitzen companyes del col·legi Mare de Déu dels Àngels, de Barcelona, on vaig estudiar.
Ara bé, elles no han pogut seguir tan de prop la trajectòria d’Els Pets, mentre que jo, a Tarragona, els he tingut molt a mà, fins i tot, un d’ells, el Joan Reig, em va presentar el llibre Lluís Llach, el noi de cal Vall, a Barcelona, amb la presència del cantautor.
Els inicis d’Els Pets, la nit de Nadal del 1985, en un concert al seu poble, a Constantí, gairebé coincideix amb la meva arribada a Tarragona uns mesos després. Recordo l’impacte emocional que van tenir entre les adolescents de l’època, que vestien amb samarretes dedicades al grup i desbordaven, ja no només els recintes on actuaven, sinó també els espais on donaven xerrades sobre el grup, com una vegada a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Rovira i Virgili; allí van ser rebuts com veritables star systems.
Els Pets, com sempre han fet, miren el món amb pensament crític i amb valentia, ara des de la maduresa
Han passat els anys i ells continuen amb la mateixa empenta de sempre. «Als 60 anys una persona encara té molta energia», em comenta el Joan Reig. «Mira el Bruce Springsteen amb 73 anys o els Rolling Stones.
També és veritat que aquesta música et dona molta vitalitat, el contacte amb la gent i l’escenari són una droga i ens mantenen bastant actius. Evidentment, no fem les bestieses de quan érem joves. Abans hi havia el rock and roll i la seva litúrgia, però ara el cos ens dona avisos i també ens cuidem molt, cosa que fa 30-40 anys no fèiem», confessa el bateria d’Els Pets.
Però allò que no han deixar de fer és transmetre bon rotllo amb les seves cançons. El mateix 1963, lluny de ser un disc nostàlgic o de lamentacions, és un treball ple d’optimisme: un cant a l’amistat, a la vida... ni que sigui des del record de les pèrdues humanes, del desamor, la pena, l’enyor o la malaltia.
Els Pets, com sempre han fet, miren el món amb pensament crític i amb valentia, ara des de la maduresa, amb l’escalf humà dels amics i amigues que sempre portem al nostre cor, amb un somriure al futur i aconseguint un cant a la vida. El seu recorregut vital i la seva militància social donen sentit a la seva feina.
Les seves actuacions tenen a més la màgia de ser intergeneracionals i hi trobes des dels avis i àvies fins als néts i netes. Tots ballen al ritme de les seves melodies i entonant les lletres de les seves cançons, que deixen empremta a la memòria. Són temes curts, que enganxen, amb continguts de proximitat, molt propis de la vida quotidiana i amb els quals, per tant, és fàcil identificar-s’hi, i molts d’ells estan plens de tendresa.
Feminisme, ecologisme, l’amistat, les relacions de parella, la fragilitat, la inseguretat, l’homosexualitat, els abusos a menors per part de capellans, la crisi de l’avellana o l’impacte de la petroquímica són temes que en un moment o altre han tingut presents.
Han estat capaços de demostrar que en el Km0, fora dels grans nuclis de població, també es pot fer, i es fa, música d’alta qualitat
En aquest itinerari de continguts, la reivindicació inicial ha anat donant pas progressivament a les emocions d’alguns dels moments viscuts. Hi hagut també preocupació per la situació de la llengua catalana, per Catalunya, i una crítica a les institucions i als qui s’aferren al poder.
Les seves cançons han anat evolucionant a mida que s’han fet grans i el seu públic ha anat creixent també amb ells, pot ser per això actualment en els seus concerts ja no hi ha aquella presència teenager, de gent de catorze, quinze i setze anys, que els van acompanyar als seus inicis, i ara, tot i que hi poden confluir fins a quatre generacions, la audiència és més adulta, però connecten amb totes les edats a través de cançons que no passen mai, sempre estan com acabades de sortir del forn.
Els Pets tenen aquesta virtut com moltes altres: han estat capaços de demostrar que en el Km0, fora dels grans nuclis de població, també es pot fer, i es fa, música d’alta qualitat i amb projecció per tot el nostre país.
Com explicava l’arqueòleg Eudald Carbonell al programa Sense ficció que els hi van dedicar fa poc, des del Camp de Tarragona han generat identitat, «que es construeix a partir d’una sèrie de qüestions que voluntàriament les vols compartir». «La música ens humanitza, no hi ha cap cultura que no canti», declarava també Carbonell.
Els Pets duen a terme aquest procés transmeten passions comunes, a vegades des del record, però mirant sempre al futur, perquè, com apuntaven a l’esmentat programa de TV3: «Fer-se gran és molt bonic, vol dir que estàs vivint, que has viscut, i això és una alegria».
«El hombre que tiene miedo sin peligro inventa el peligro para justificar su miedo».
