Renfe i Adif van a la seva

El viatge inaugural de l’AVE Lleida-Madrid, la primera connexió d’alta velocitat entre Catalunya i la capital d’Espanya, va ser un desastre. La sortida ja va ser accidentada amb el famós episodi que va protagonitzar el fotògraf del Diari de Tarragona Pere Toda perquè no el deixaven fer la seva feina: «Cagon D... Al que cierre la puerta lo capo, eh! Aquí no pasa ni D... Que se han creído aquí, hombre! Que somos unos xitxarel·los! Vinc de comarques, jo, home! Vindrà a tocar-me els collons a mi aquest paio!». Tot el recorregut va estar ple d’incidents. La responsable de premsa de Renfe, que viatjava al vagó amb els periodistes, no es cansava de repetir que el retard no era culpa de Renfe, sinó d’Adif. En aquell temps, Adif era un gran desconegut. La seva creació es va produir per separar la infraestructura ferroviària de les companyies que presten el servei. Aquesta disgregació és una de les causes del caos ferroviari. Ho ha dit Alberto García Álvarez, enginyer pioner de l’alta velocitat, en una entrevista a La Voz de Galicia. «Una cosa crucial és que abans l’operació i la gestió de la infraestructura estaven unides. Treballàvem tots per un objectiu: que hi hagués més viatgers i que tot funcionés millor». García Álvarez, que va ser gerent del Servei d’Estudis de Renfe, afegeix que «ara hi ha una separació on abans només era un qui prenia les decisions després d’escoltar tothom». Remata l’expert: «La fragmentació dels decisoris amb metes intermèdies fa que es prenguin mesures parcials per a objectius parcials». Elemental.