Elogi del romesco

L’obra Tarragona amb C de Castells i de Cuina (Silva Editorial) del qual havíem comentat anteriorment la part castellera, ens acosta al món del romesco. La referència literària d’aquest plat mariner és el Llibre dels romescos, d’Antoni Gelabert, una obra que ha complert més de mig segle i que no va tenir el reconeixement que es mereix. Sí que té més fama la referència al romesco que va fer Josep Pla al seu llibre El que hem menjat. Diu l’autor empordanès que «el guisat del romesco i l’expansió d’aquesta salsa ha col·locat Tarragona al davant d’un matís culinari d’una importància certa». Pla dona la raó als que diuen que el romesco «només es pot menjar a Tarragona i al seu rodal». Un dels motius és que «la recepta del romesco és reservada, es transmet de pares a fills en aquelles famílies que tenen l’admirable obsessió de menjar romesco a la manera antiga i tradicional». Una d’aquestes perpetuadores de la cuina sarrallenca és Magdalena Vicens Solé, Maleneta, els consells de la qual per fer un autèntic romesco recull el llibre de Jordi Bertran i que no citaré per no fer espòiler. Només diré que desaconsella la ceba, ingredient sempre polèmic, amb partidaris i detractors aferrissats. Sí que coincideixo plenament amb Jordi Bertran en el fet que «sorprèn que no s’hagin trobat les sinergies amb els restauradors perquè tarragonines i tarragonins sentin el romesco com el plat més propi, i després convertir-lo en un pol d’atracció». Costa molt trobar el romesco a les cartes dels restaurants tarragonins. Una llàstima.