Una lliçó de present

Josep Gironès ha tingut la gosadia imprudent d’encomanar la presentació del seu darrer llibre a Joan Maria Pujals. És sabut que quan l’exconseller de la Generalitat fa l’anàlisi d’una obra literària difícilment hi ha ningú que cometi la temeritat d’afegir una coma. Què diu, doncs, Pujals de L’home del segle (Editorial Silva), l’última novel·la de l’escriptor de la Fatarella, radicat al Catllar? En primer lloc, citant Umberto Eco, considera el crític que l’obra de Gironès adopta el gènere novel·lístic per fer una anàlisi històrica del convuls segle XIX a Catalunya i a Espanya. La ficció és «una manera d’expressar complexitats, intuïcions i matisos que els textos acadèmics i erudits no es poden permetre», diu Pujals. Quina seria la tesi del treball? Que les guerres carlines van tenir «altres eixos de confrontació ideològica, més enllà de l’esquema que redueix les guerres carlines com el xoc violent entre la modernitat i el progrés per una banda i la tradició i l’integrisme religiós per l’altra». Diu Pujals que «el crit de la terra, en paraules de Joan Maragall, està per damunt de si s’és carlí o liberal, republicà o monàrquic, catòlic o lliurepensador. I els antics bàndols enfrontats es divideixen davant del nou eix». Conclou Pujals que «L’home del segle, si és una lliçó d’història, és també una lliçó de política. Una lliçó de present». La nostra classe política, si té mandra d’estudiar història, podria dedicar-se a llegir novel·la i ens estalviaríem episodis dolorosos dels annals del nostre país. Això ho dic jo.