Fa pocs dies, el president Mas va dinar amb una setantena de membres del Club Rotary Metropolità del Camp de Tarragona. Ja fa més de deu anys que va deixar la presidència de la Generalitat i avui, amb 69 anys, exerceix d’expresident a temps complet. El seu discurs als rotaris metropolitans va girar al voltant de la demografia, la ciència social que millor prediu el futur, i va assenyalar alguns dels reptes que els europeus encarem durant les pròximes dècades. El món viu el final d’un procés llarg de creixement demogràfic i s’enfronta a un canvi de tendència inèdit. La natalitat cau a plom a la major part del planeta i a finals d’aquest segle la població mundial començarà a reduir-se de forma dràstica. Abans, però, l’Àsia, amb l’Índia al capdavant, superarà els cinc mil milions d’habitants cap al 2050 i l’impuls africà canviarà els equilibris globals. Si avui hi ha mil cinc-cents milions d’africans, seran dos mil cinc-cents a mitjan segle i tot indica que superaran de llarg els quatre mil milions cap a l’any 2100.
Mentrestant Europa fa temps que perdria població si la immigració no compensés la seva trista demografia. Cal una taxa de natalitat de 2,1 fills per dona per garantir l’estabilitat de la població, però Europa fa temps que es troba per sota de l’1,5 i Catalunya ni tan sols arriba a l’1,3. El daltabaix és extraordinari i tindrà conseqüències polítiques i socials de tota mena. L’envelliment no és només un repte vinculat a la sostenibilitat del sistema de pensions. L’energia, l’empenta i l’actitud vital d’una societat vella són el problema principal. El món no ens espera.
L’evolució de la població catalana durant les pròximes dècades és relativament fàcil de predir. Si quan érem sis milions el món tenia sis mil milions d’habitants i, ara que som vuit milions, el món ha superat els vuit mil milions, la conseqüència cau de madura. Els informes de les Nacions Unides preveuen que el planeta superi els deu mil milions d’habitants cap a l’any 2080 per començar a perdre població a partir de llavors. El més probable és que uns anys abans Catalunya hagi superat els deu milions d’habitants. A la Catalunya Sud, mentrestant, hi viuran més d’un milió de persones i la població s’haurà doblat en menys de cent anys.
La immigració és una realitat implacable i una part de la solució, però és infantil i perillós ignorar que també genera tensions i dificultats. Catalunya digereix amb dificultat els milions d’immigrants que hi han arribat els últims trenta anys. La integració és una obligació, però demana temps i una gestió activa de la immigració, en origen i destí, que no s’està fent prou. Catalunya arribarà als deu milions d’habitants, és molt probable, però com més tard hi arribi i com més progressivament ens hi apropem, millor per a tothom.
La natalitat no és, no pot ser, una batalla perduda. Europa, Catalunya inclosa, ha de posar-la al capdavant de les seves prioritats polítiques. Les famílies han de tenir-ho més fàcil per portar fills al món, sí, però el debat i la solució no són únicament una qüestió econòmica. Que les famílies d’origen immigrant tinguin més fills tot i tenir economies més precàries demostra que la natalitat és, també i sobretot, una qüestió de valors i actituds.
Som i serem un país vell en un continent vell, i ho som en un món en què països joves i emergents creixen amb afany global. La immigració, la integració i la natalitat són una obligació per Europa. L’ambició i l’empenta de la joventut europea hauran de fer la resta.
