Ja hi tornem a ser. La promesa d’un nou projecte metropolità pot haver embarrancat abans de sortir de port. L’alcalde de Tarragona s’ha desdit del consens sobre la ubicació de la nova estació d’alta velocitat, Vila-seca ha reaccionat abandonant el Grup d’Impuls de l’Àrea Metropolitana i l’alcalde de Salou diu que vol tornar a la idea anterior situant l’estació a tocar de l’aeroport. La prova del nou que el projecte metropolità és fràgil i incert.
L’alcalde Viñuales proposa l’Horta Gran, entre el Francolí Riu-clar, per ubicar-hi una estació urbana per Tarragona. El punt de partida ja és un error perquè aquesta hauria de ser una estació metropolitana, ubicada en clau regional amb el millor accés possible pels 350.000 habitants de la Ciutat del Camp i pel conjunt de la Catalunya Sud. Tarragona, que s’allarga des de Mora fins a Torreforta, hauria d’entendre aquesta mirada àmplia millor que ningú. L’any 2018 els alcaldes Ballesteros i Pellicer van pactar l’estació a Vila-seca des d’aquesta idea. Tornar a començar avui, gairebé deu anys després garanteix una altra dècada perduda, una més.
L’Estat no té gens de ganes d’invertir a Catalunya, les darreres xifres d’execució pressupostària ho tornen a demostrar, i la falta de consens territorial és l’excusa perfecta perquè la planificació i execució d’aquesta estació torni a quedar abandonada. Quan hi ha més d’un projecte a l’aire el Ministeri ho té fàcil: “Posin-se d’acord i ja ens diran cosa”. I mentrestant, res. Tres per zero és zero, convé recordar-ho.
El consens de 2018 que els alcaldes de Reus i Tarragona van portar plegats al Ministeri marca un camí d’entesa possible amb tres condicions: taula tècnica, negociacions discretes i lideratges madurs. Els tècnics d’urbanisme dels ajuntaments, acompanyats pels de la Generalitat, van elaborar documents i propostes amb recomanacions compartides. Els alcaldes, mentrestant, van anar teixint un acord amb visió a llarg termini i una mirada conjunta sobre els seus interessos per pressionar plegats a Barcelona i Madrid. La Generalitat, alhora, ho facilitava tot plegat amb compromisos d’inversions que acabaven d’equilibrar la balança, Tramcamp inclòs. Una via que caldria recuperar amb urgència.
L’articulació metropolitana pateix de falta de governança, la mateixa falla que prova de solucionar. En resum: aquí no hi mana ningú. La riquesa de la regió també és el seu dèficit principal. Un grup de ciutats en equilibri mirant d’acordar l’encaix metropolità des de la igualtat. Si els alcaldes no són capaços de teixir un consens, cap sistema de majories ni autoritat superior té la capacitat de pressionar per aconseguir l’acord. Ni la Diputació ni la Generalitat exerceixen avui aquest rol. No han sabut trobar la forma d’acompanyar el procés posant-hi oli. Finançament a canvi d’acords.
Hi ha una palanca més, la gent. Si els alcaldes fa mesos que juguen a favor de la idea metropolitana és, en bona part, perquè comparteixen la sensació que la ciutadania té ganes de superar els vells bloquejos. Fa massa anys que la incapacitat per teixir consensos limita les capacitats de la Catalunya Sud i sembla que, ara sí, una part de la població milita a favor de la construcció metropolitana. Avui, quan el projecte pateix entrebancs, és l’hora que aquesta gent es mobilitzi i es faci sentir. Societat civil i ciutadans individuals haurien de fer notar als seus ajuntaments que no volen una altra dècada perduda. A dos anys de les pròximes eleccions municipals res no serà més efectiu.
