El creixement dels centres comercials a les perifèries, l’empenta del comerç electrònic i les tensions econòmiques de moltes famílies han provocat una autèntica tempesta perfecta sobre el comerç tradicional. Alguns dels carrers comercials que donaven vida a les nostres ciutats tenen avui força locals tancats. On hi havia llum i alegria s’hi respira ara una certa tristor. A poc a poc es va veient que les botigues són un factor de seguretat, llum i dinamisme que, quan no hi és, es troba a faltar.
Els hàbits canvien i no tot són males notícies, alguns d’aquests espais comercials es converteixen en cafeteries, bars i restaurants, però el canvi no aconsegueix compensar els buits deixats pels botiguers absents. Alhora, en ciutats com Barcelona, apareixen nous eixos comercials a Consell de Cent o al carrer Rosselló, fruit de canvis urbanístics i d’uns preus més baixos que als carrers comercials tradicionals. Un factor clau.
El cost del lloguer per metre quadrat és una peça fonamental del potencial botiguer d’una ciutat. Tolosa de Llenguadoc n’és un bon exemple. La capital occitana és un goig de vida comercial que fora dels eixos principals compta amb un laberint de carrers secundaris carregats d’interès, plens d’establiments a mig camí entre la botiga i el taller. Espais atractius ocupats per professionals, des de l’enquadernador de llibres a la dissenyadora de moda independent, que poden treballar i vendre a peu de carrer perquè el lloguer els ho permet. I la ciutat és més i millor ciutat gràcies a aquests comerços i el moviment que generen. Tot suma. Hi ha canvis en els hàbits de consum, és evident, però si falten empresaris que gosin obrir nous comerços en carrers que sempre havien estat aparador i punt de trobada és, també, perquè els propietaris es resisteixen a abaixar preus de forma significativa. La rendibilitat d’un local comercial als grans carrers ha baixat perquè l’afluència de públic i la despesa mitjana per visitant han caigut significativament, però en molts casos els locals mantenen preus com si res no hagués canviat. El desencaix és evident.
Tot plegat és comprensible. Els propietaris continuen veient els seus locals com la gallina dels ous d’or que han estat durant moltes dècades. Espais privilegiats en carrers per on passegen milers de persones. Els empresaris del comerç, en canvi, s’adonen que el nombre de visitants s’ha reduït, i que les vendes no són les d’abans. Fer d’aparador al comerç electrònic potser omple la botiga, però no omple el calaix. Com en tants sectors, la innovació i la tecnologia haurien de fer possible que els uns i els altres es puguin tornar a entendre.
A poc a poc i començant als països anglosaxons, els contractes d’espais comercials amb lloguer variable van creixent i guanyant presència. La idea és senzilla, pactar el lloguer amb una doble base, fixa i variable, condicionant una part del pagament a factors que es puguin lligar amb l’evolució real del negoci. Avui és fàcil comptar el nombre de persones que passen per un carrer concret en horari comercial o en dies específics, tan fàcil com comptar la gent que entra i surt d’una botiga en cada moment. Fins i tot hi ha contractes de lloguer variable que directament lliguen una part del preu amb la facturació efectiva del negoci.
Les botigues efímeres (pop-up stores) permeten validar idees i els lloguers variables ajuden a distribuir el risc. Innovació per reduir incerteses compartint l’èxit perquè les ciutats tornin a lluir. Tothom hi guanya.
