L’AP-7 s’ha convertit en una notícia constant per la saturació que pateix i els embussos que s’hi produeixen gairebé diàriament. La via més important de Catalunya, la que ressegueix la costa de nord a sud i fa de porta d’entrada a Barcelona, queda inhabilitada cada dos per tres per accidents, avaries i embussos fantasma causats per l’excés de densitat.
La situació genera problemes importants a l’economia del país i al dia a dia de molts catalans. Distorsions logístiques, increments del cost de transport, milers de persones que fan tard a la feina i la sensació generalitzada que a Catalunya li han petat les costures. L’AP-7, la columna vertebral catalana, s’ha trencat. Que al Camp de Tarragona aquest trencament coincideixi amb l’absència de connexió ferroviària amb Barcelona és alguna cosa més que una casualitat, és la prova del nou.
La causa principal d’aquest col·lapse és la fi dels peatges que des de 2021 va alliberar gairebé totes les vies de pagament convertint-les en gratuïtes. A primer cop d’ull havia de ser una notícia positiva pels usuaris, que ja no haurien de pagar per circular, però la mesura va provocar un increment sobtat del trànsit de camions, convertint l’AP-7 en una artèria escleròtica. No només s’hi van traslladar vehicles que abans circulaven per l’antiga carretera nacional, també s’hi ha desviat part del trànsit de camions procedent de França que abans utilitzava altres vies. Aquest augment de circulació ha tingut conseqüències nefastes: els accidents han crescut un 30%, provocant taps i cues gairebé diaris.
El bloqueig de l’AP-7 després de la fi dels peatges és irònic i trist. Hi va haver un llarg camí de protestes, debats polítics i moviments ciutadans reclamant l’eliminació d’aquest sistema de pagament. El famós lema «No vull pagar!» i la proclama «Catalunya lliure de peatges!» van tenir una gran repercussió. Recollien un clam social contra un greuge històric: Catalunya concentrava la major part de les autopistes de peatge de l’Estat, mentre que en altres comunitats s’hi havien construït autovies gratuïtes.
El que semblava una victòria ha acabat generant problemes nous i força més gruixuts que el greuge anterior. Pagar per circular era millor que no poder circular. Potser la solució no era eliminar els peatges catalans, sinó estendre el model de pagament per ús a tot Espanya per garantir una distribució més equitativa dels costos d’infraestructura. Potser ho era, i estava previst, però ha faltat el valor i la solidesa política per tirar endavant una universalització dels peatges que hauria estat molt mal rebuda a tot arreu.
Tot plegat deixa algunes lliçons valuoses. Les infraestructures són fonamentals per al desenvolupament econòmic i social, però la seva gestió requereix polítiques incòmodes, de vegades contraintuïtives i sempre amb mirada a llarg termini. L’esclerosi de l’AP-7 demostra que les decisions aparentment més justes i còmodes poden acabar tenint conseqüències inesperades i tràgiques.
Encara més, la crisi de l’AP-7 ens hauria de fer reflexionar sobre la necessitat de reconciliar-nos amb el model d’infraestructures finançades amb capital privat i pagament per ús. Un sistema equitatiu que servia, a més, per compensar la persistent desatenció que l’Estat espanyol ha mostrat històricament per les necessitats catalanes d’inversió pública. Trobar un model que asseguri una xarxa viària funcional per l’economia catalana i la seva gent és fonamental i urgent. Superar l’esclerosi i tornar a invertir en el futur.
