La Unitat de Psicooncología del Institut d’Oncologia de la Catalunya Sud, ubicada a l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, està d’aniversari. Celebra vint-i-cinc anys. L’any 2000 es va posar en marxa el servei, sent la segona unitat especialitzada en l’àmbit català i de les primeres en l’àmbit estatal. Agustina Sirgo Rodríguez (Luanco, Asturias), doctora en Psicologia i facultativa especialista en Psicologia Clínica, coordina la Unitat, integrada per un equip de professionals sanitaris multidisciplinaris.
Celebrar vint-i-cinc anys és tota una fita.
D’una banda, la fita demostra que treballem en el camí correcte, i, de l’altra, que l’atenció psicològica al malalt oncològic està consolidada a la demarcació de Tarragona. És un orgull que l’Hospital de Reus hagi estat pioner. Si s’ha mantingut en el temps aquesta atenció especialitzada és perquè s’ha demostrat que és necessària i demandada pels pacients, familiars i professionals.
En els darrers anys, les necessitats assistencials hauran canviat o evolucionat.
Han canviat de la mateixa manera que l’atenció sanitària ha evolucionat a conseqüència de factors tecnològics, millora diagnòstica i dels tractaments, millora de les taxes de supervivència... Tots aquests paràmetres han influït en l’atenció al pacient oncològic, tant des de l’àmbit de la medicina, com la psicologia, la infermeria, la biologia, etc. Tots els professionals sanitaris ens hem hagut d’adaptar.
El patiment és una qüestió transversal. Quina gestió se’n fa?
Per qualsevol persona una malaltia és una vivència traumàtica per al seu estat de salut. Això provoca tant un patiment físic, a conseqüència dels símptomes, com emocional. Respecte a aquest últim, no hi ha receptes màgiques ni guio establert sobre com enfocar i afrontar una situació traumàtica a la vida. No hi ha fórmules magistrals perquè l’ésser humà és complex.
Com actua la psicologia clínica en l’àmbit de l’oncologia?
Primer, detectem les característiques de cada pacient. Reforçar les seves aptituds i valors és capital per processar la vivència traumàtica d’una malaltia de la millor manera possible. També tenim en compte factors socials que poden actuar de coixí i facilitar el benestar a l’hora de transitar per un procés oncològic, que serà llarg i de fort impacte.
Existeix la creença que l’actitud positiva enfront del càncer ajuda a superar la malaltia.
Hem de fugir d’aquesta concepció i del missatge que es pot transitar pels processos dolorosos de la vida amb optimisme. Hem d’estar en coherència i consonància amb la situació que vivim. Si ens sentim indefensos, frustrats, insegurs... no podem forçar-nos a somriure, per exemple. En cada moment, hem d’aprendre a tolerar les emocions i fer-les respectar al nostre entorn.
Som una societat immadura?
La lluita és caminar cap a una societat que sigui tolerant amb totes les expressions emocionals i dir les coses pel seu nom. No passa res per estar trist, perquè és un estat transitori. Hem d’esperar que la societat en la qual visquem sigui madura, és a dir, no caure en el parany dels missatges d’autoajuda. La vida costa de viure i més quan hi ha una malaltia.
Què hem de fer amb la por?
L’ésser humà té prou resiliència per afrontar una malaltia amb la por justa. Hem d’abraçar la por i respectar-la. D’aquesta manera aconseguirem tenir el control sobre les emocions. Que les emocions negatives ens controlin no beneficia la nostra salut.
La veritat està sobrevalorada?
És una qüestió que depèn estrictament del pacient, és a dir, la persona té el dret de decidir què saber i què no. A més, també té dret a què la informació que se li faciliti estigui ben dita, és a dir, amb paraules que pugui entendre i que estiguin ben dites des del vessant humà. Es poden dir coses doloroses molt ben dites i d’una manera humanitzada. Ja no és qüestió de més o menys informació, sinó que la veritat ha de ser suportable, és a dir, el que el pacient sigui capaç d’assimilar en cada moment.
Això requereix un esforç dels professionals sanitaris.
Necessitem professionals assenyats en l’art de les relacions humanes. Si bé els protocols ens diuen com informar, això no és suficient. Per això s’ha d’establir una relació humana entre el professional sanitari i el pacient.
El model sanitari autoritari és obsolet.
Sí, perquè la població cada cop està més formada i informada. El professional sanitari ha de ser capaç de construir una relació humana amb el pacient. D’aquesta manera, els professionals patim menys i també millora el nostre treball. En aquest sentit, els psicòlegs clínics podem contribuir amb la nostra experiència.
