Demà som festa, sant Josep la fa, / agafa l’escopeta i se’n va a caçar. / Tira un ‘tiru’, mata un pardal; / surt santa Anna, tocant la campana, / surt sant Martí, tocant el violí. / Correu, correu, ninetes, que l’amo està malalt, / li fa mal la poteta i el ventre li fa mal. / No vol dormir a la palla, sinó en coixins daurats, / no vol menjar civada, sinó pinyons pelats.»
Donat que demà som sant Josep, trobo que calia recordar aquesta cançoneta popular sentida cantar a casa mil vegades, en qualsevol moment de l’any, pel meu onclo Marc (onclo = oncle avi).
Sorgida de la pagesia del Camp, la melodia és d’aquelles que podríem anomenar «de la patacada», amb una cantarella simple que menysprearia tot compositor amb ínfules, però que com a cançó tradicional és cent vegades més rica musicalment que qualsevol cançó de les noves fornades de desentonats que surten a la ràdio: Rosalia, Quevedo, C. Tangana i tota aquesta morralla insofrible, que agrada a gran part de la població, però que tanmateix demostra el baix nivell d’educació cultural i musical que patim a occident, en general.
Pel que fa a la lletra, és evident que algun lector l’haurà encara reconeguda i la sabrà amb variables i frases afegides o tretes, però aquesta és precisament la riquesa de la tradició oral: a cada casa feien la seva pròpia versió.
Tornant a sant Josep, de ben segur que encara hi haurà cases que demà facin la crema per postres. Dita crema de sant Josep o crema cremada. Si algú té la poca-vergonyada de dir-ne crema catalana, que sàpiga que a l’infern li tenen un lloc reservat. Aquest adjectiu és obra d’algun foraster que la va voler diferenciar d’altres especialitats semblants amb la pena que ens ha quedat la nomenclatura enganxada com si fos un herpes.
Hi ha la possibilitat que demà algun fuster faci festa per fer honor al seu patró, tot i que no es treuen la feina dels dits a causa de les poques persones que exerceixen aquest ofici darrerament.
Els casats, de qui és patró, faran festa (o no, tot depèn), i com que ja no hi ha cirabotes (els enllustradors de sabates de carrer), dels quals també era protector, doncs, bona nit i tapa’t. Només els valencians encara conserven la importància d’una festa que al Principat ha estat volgudament feta desaparèixer.
Fa cosa de 500 anys, el nom de Josep no es ficava a una persona. Era com el de Jesús, noms extremadament sants que no podia dur una criatura. Però precisament, per la santedat implícita, a partir dels segles XVII/XVIII es va posar de moda batejar els xiquets amb el nom de Josep, d’aquí el refrany: ‘De Joseps, Joans i ases, n’hi ha per totes les cases’.
Tot i ser el tercer personatge més oblidat de la Sagrada Família, amb connotacions despectives deplorables, val a dir que sempre ha tingut força requesta.
Molts anys enrere, a part de la data i la localitat, se solia encapçalar una carta amb una creu @ i les inicials: J. M. J. (que volien dir: Jesús, Maria i Josep) com a garantia que cap mal no hi hauria escrit.
Una altra pràctica desapareguda era fer els Set Diumenges de sant Josep, a l’estil de les novenes que es feien a d’altres sants. Finalment hi ha les jaculatòries, aquelles exclamacions apariades amb rima, on la Sagrada Família era vital. Per exemple: abans de sortir de casa calia dir per a no patir cap estrall: «Jesús, Josep i Maria, sigueu nostra companyia.» Amb fort sospir d’aclaparament, es deia a casa: «Jesús, Josep i Maria, us dono el cor i l’ànima mia.» N’hi ha que canvien «el cor», per «empareu l’ànima mia». I encara, en cas de trasbals fort, d’estar a les acaballes, es deia: «Jesús, Josep i Maria, assistiu-me en ma última agonia.»
Dir això equivalia a tenir 100 dies d’indulgència, cosa que crec que molts capellans, ni el Papa de Roma, se’n recorden de què són.
Evidentment, tret de quatre que ja se’n van d’aquest món, dubto que cap d’aquestes jaculatòries es diguin avui dia. Paradoxalment, el Temple Expiatori de la Sagrada Família de Barcelona és dels més visitats. De fet, no s’hi cap. És el món de les contradiccions que ens ha tocat de viure.
