Demà, Dimecres de Cendra. Inici de la Quaresma. Un període dins el nostre cicle tradicional a occident, avui dia volgudament oblidat per la gran majoria del personal, fins al punt que ben entrat aquest precepte, dos dies abans de Setmana Santa, n’hi ha que encara fan festes de disfresses.
Per si fos poc, es fa més cabal d’altres tradicions importades que a algú els pot semblar el mateix, però que en realitat no tenen res a veure, tret de fer un cert dejuni.
Sis anys enrere ja vaig parlar en aquestes pàgines de la Imposició de la Cendra (procedent de la crema de palmons i llorers beneïts el Diumenge de Rams de l’any anterior) i de la famosa frase: Memento homo, quia pulvis es, et in pulvis reverteris (Recorda, home, que ets pols i a la pols tornaràs, tot i que sembla que ara diuen alguna ximpleria moderna pròpia de l’església desorientada actual).
Tanmateix, tots els qui han celebrat Carnestoltes aquests dies, demà aniran a la Imposició de la Cendra? Quin sentit té fer uns dies de disbauxa i excessos, si després no et predisposes a entrar voluntàriament en una temporada de reflexió al voltant de la brevetat de la vida, cosa del tot recomanable en una societat que viu d’esquena a la realitat de la mort?
Enguany em preocupa el fet que si no entenem la profunditat simbòlica i essencial del Dimecres de Cendra i de la Quaresma sencera, ens és del tot impossible entendre les obres d’art que s’han escrit en aquest bocí de món.
Tenim el cas del patriarca del nostre renaixement literari, Jacint Verdaguer, el qual tracta fortament sobre la qüestió en diversos poemes seus. Per exemple, el titulat Recorda que ets pols, publicat en dos llibres Càntics (1889) i Veus del Bon Pastor (1894) en el seu retir forçat al santuari de la Mare de Déu de la Gleva, a les Masies de Voltregà, en el qual llegim de manera descarnada el tema que ens hauria de preocupar: «Si el viure t’és dolç, / demà moriràs: / recorda que ets pols / i en pols tornaràs. / Demà l’hermosura / del cos més gentil, / d’un insecte vil / serà vil pastura. / Tot bé que no dura / per l’home és un llast. / Néixer és un plor, / la vida és un pas».
Des d’una altra perspectiva literària ben allunyada, T. S. Eliot, poeta nord-americà nacionalitzat anglès i Premi Nobel de Literatura el 1948, sovint profundament religiós i carregat de simbolismes de difícil interpretació, té un poema excel·lent titulat Dimecres de Cendra (Ash Wednesday, 1930), el qual comença amb la frase d’un poeta florentí del segle XIII, Guido Cavalcanti, «Perquè no espero pas de tornar mai més...» amb un canvi de sentit del text original, Cavalcanti parla de la seva dama, Eliot, de la resignació espiritual d’abandonar aquest món.
Tot el poema és una fonda reflexió de la diada de demà, d’un home batejat en l’Església anglicana, en la seva branca anglocatòlica, que pràcticament parafraseja Jacint Verdaguer tot dient: «...el que és real ho és només per un moment...» per acabar demanant a Déu: «Tant de bo, el Judici no sigui massa implacable».
Com poder entrar en la profunditat de les paraules de dos grans poetes, si desconeixem el significat profund de la pròpia herència cultural, per molt que formi part d’una religió bescantada per la societat contemporània? Com podem entendre el dolor profund de Verdaguer, quan és calumniat per la societat que poc abans l’encimbellava? Com entrellucar l’angoixa existencial d’Eliot des de petit a causa dels seus problemes de salut en el poema esmentat, si no veiem com hi ha d’afegir, obligat per l’estil i ple d’angoixa, la pregària evangèlica: «Senyor, jo no soc digne?».
Hom creu que la Ilíada i l’Odissea es poden capir sense entendre un borrall de religió grega antiga? Si ambdues obres, conjuntament amb els textos d’Hesíode i d’altres de perduts, formaven part d’un corpus místic a l’estil del que ara coneixem com a Bíblia!
T. S. Eliot deia que «la grandesa de la literatura no es pot determinar només per criteris literaris». Som una generació que no llegeix (o llegeix quatre bajanades) i tampoc no resa. Tot anirà bé?
