El mes de febrer del 1625, tot just ara fa 400 anys, es va estrenar a Florència la primera òpera escrita per una dona, Francesca Caccini.
No era pas una òpera de Verdi, Mozart o Wagner com la gent pot tenir al cap en els nostres dies (sense les estúpides posades en escena del carallots modernets que hem de suportar actualment). Es tractava d’una òpera/ballet/espectacle, amb un fascinant número eqüestre com a gran final de la història tot barrejant cavalls, genets, ballarins, cantants i músics en una apoteosi eufòrica de l’estil que ens ha acostumat Hollywood durant dècades.
L’òpera, que escassament s’ha fet en els darrers cent anys (tret d’alguna peça esparsa o en format concert), es titula: La liberazione di Ruggiero dall’isola d’Alcina.
La trama, ves per on, explica l’episodi de dues bruixes, Alcina, que és malvada, i Melissa, que és una bruixa bona, totes dues lluitant pels favors de l’heroi Ruggiero.
Mentre a Macbeth (altrament coneguda com L’Escocesa, per als supersticiosos), estrenada el 1606, les bruixes encara són, com sempre havien estat enteses, éssers malèfics dels quals valia més fugir-ne, la senyora Caccini introdueix per primera vegada a la història de la cultura una bruixa bona, cosa que en l’època era un veritable oxímoron.
Per exemple: no va ser fins al 1630 que a Catalunya la Inquisició espanyola, introduïda a la força, va aconseguir acabar amb la persecució de les dones considerades bruixes. I també bruixots. No se’n parla gaire, però hi ha una bona llista d’homes malèfics que també acaben a la forca. De fet, era la manera més habitual d’acabar amb les bruixes: penjant-les. La foguera es feia servir molt de tant en tant, sobretot, perquè la llenya que s’hi gastava feia falta per escalfar.
Cal recordar que la cacera de bruixes a Catalunya i a gran part d’Europa té el seu punt més àlgid entre els anys 1560 i 1630, moment conegut com la petita edat de gel, un llarg període de males collites i freds gairebé permanents. Una època en la qual es pot parlar que realment no hi va haver estius. Les males collites, les epidèmies, morts sobtades d’infants i desastres meteorològics (inclòs el del 1617, anomenat l’any del Diluvi a causa de patir xàfecs violents dia per altre) eren les excuses perfectes per a la persecució de les presumptes bruixes. La majoria, probablement, innocents. Però coneixent com conec el món paranormal, puc ben assegurar que més d’un i una no hauria estat pas un anyellet.
La bruixa bona de Caccini, posteriorment, del Romanticisme fins al cinema contemporani, ha pres una volada que probablement és exagerada. A totes les rondalles tradicionals d’arreu del món, la bruixa és dolenta, no pas perquè sí.
Caccini fou una dona que venia de família de músics i poetes i que va tenir una educació excepcional. Eren artistes, no pas comerciants o mercaders rics, però a la República de Florència corria el diner i molta gent, fora de les elits, podia arribar a tenir una educació de primer ordre, tant homes com dones.
El feminisme, tal com l’entenem avui, nascut al segle XIX en unes circumstàncies històriques molt concretes, no té mai en compte que des de l’edat mitjana i fins al segle XVII aproximadament, la dona no patia aquella falòrnia del patriarcat que tan sovint ens refreguen per la cara.
Caccini, a més de cantant i instrumentista (tocava el clavicèmbal i el llaüt a la perfecció), dominava totes les arts liberals, parlava llatí, practicava l’alquímia i l’astrologia i es feu cèlebre per les seves composicions, més de 300, la majoria de les quals s’han perdut. De cinc òperes, només n’ha quedat: la de les dues bruixes.
Fa 400 anys, Caccini ja havia aconseguit allò que el feminisme avui dia reivindica. No se’n parla per manca de cultura històrica i també per la mala fe de molts historiadors, curiosament homes.
Apunt final: a Catalunya, de facto, hi va haver reines regents que manaven tant com un home, cosa que també està oblidada, tant pels historiadors, com també, malauradament, per moltes feministes. Posar-ho tot al seu lloc costarà Déu i ajut.
