Un bon dia decideixes anar a comprar un vehicle nou; ja toca, o simplement, veus en bons ulls fer un canvi. En arribar al concessionari, se’ns presenten diverses opcions, i d’entre elles, ens comenten que hi ha la possibilitat d’agafar un vehicle elèctric. Sí, ho hem escoltat bé, un cotxe de piles, que carregarem com el nostre telèfon. Fermament, molta gent dirà que no: que no perquè a la feina li han dit que aquests artefactes no valen per a res, no arriben enlloc i que ens tocarà estar sempre als punts de recàrrega, que, per altra banda, gairebé són inexistents al nostre país.
Però aquests prejudicis, d’on surten? Deixeu-me que us digui, que en gran part, poden sortir del desconeixement. Això és comprensible, perquè tot i que és una forma de mobilitat que ja està instaurada amb força entre nosaltres, és relativament innovadora i, com tot, pot crear certes reticències. De fet, quan la rentadora va irrompre en les vides de les nostres generacions antecessores, aquests la rebutjaven.
Principalment, aquesta desconfiança és causada pel fet de demonitzar que el vehicle elèctric no pugui usar-se exactament igual que un vehicle de combustió; quan fas el salt a aquesta nova mobilitat, ha de canviar el concepte de com ens relacionem amb el cotxe, per trobar-li la positivitat a l’ús d’un vehicle elèctric. Estem habituats a desplaçar-nos fins a la benzinera més propera, pagar i posar-li combustible al vehicle, en un temps, més o menys ràpid. La nova realitat pot millorar aquesta situació, ja que el vehicle pot estar carregant-se de mentre nosaltres executem les nostres activitats diàries: quan som a la feina, quan anem al supermercat, al gimnàs, o instal·lant el punt de càrrega a casa nostra –i que el cotxe s’ompli de quilowatts durant la nit–.
Si posem fil a l’agulla, pels detractors, el principal hàndicap del vehicle elèctric és l’autonomia: diem que volem fer mil quilòmetres d’una tirada, quan, tots els cotxes, de qualsevol mena de motorització, ens recomanen parar cada dues hores. Deixant de banda això, hi ha vehicles elèctrics capaços de fer més de quatre-cents quilòmetres. Encara que, en el dia a dia, és poc comú que ens excedim dels 100 km. D’altra banda, el segon inconvenient és el del temps de parada, que es resol fàcilment quan ens aturem a recarregar en un punt de càrrega ràpida: en vint minuts podríem tenir l’energia necessària per a continuar amb el nostre camí (el que dura un cafè per airejar-nos i recarregar les energies del nostre cos).
I aquests punts... existeixen? No n’hi ha o, en el cas de la seva existència, en són suficients? La resposta que ho avala millor són les dades, ja que l’any 2024, segons l’anuari d’AEDIVE (Asociación Empresarial para el Desarrollo e Impulso de la Movilidad Eléctrica), a Espanya hi havia 40.438 punts de càrrega, dels quals, a Catalunya, en tenim 7.687, que representa un 19% del total, situant-nos al capdavant de l’estat. Aquests, però, han de continuar creixent i durant aquest any es preveu que el creixement sigui exponencial, tot i que la infraestructura ja és suficient i es pot viatjar en garanties. Com a dada curiosa, si passem la frontera cap a França, cada quinze minuts podem trobar a les estacions de servei de l’autopista molts carregadors d’alta potència, cosa que fa els viatges molt plàcids. Aquí és on treballem per arribar-hi.
Podria desmentir molts més perjudicis infundats sobre el vehicle elèctric. Però l’avanç cap a una mobilitat més sostenible per a deixar una empremta de carboni molt menor als nostres predecessors és inevitable; ens trobem en un punt que és necessari ser-ne coneixedors i fer-nos partícips d’aquests avenços tecnològics en l’àmbit del transport.