<iframe src="https://www.googletagmanager.com/ns.html?id=GTM-THKVV39" height="0" width="0" style="display:none;visibility:hidden">
Whatsapp Diari de Tarragona

Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Tornarem a compartir cançons: Recordar la Magda

La fragilitat de l’existència. Fa pocs dies es va morir la meva cosina germana i ho va fer arrossegada per una d’aquestes malalties cruels que et van mossegant una mica cada dia

26 enero 2025 16:43 | Actualizado a 27 enero 2025 07:00
Jordi Cervera
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
0
Comparte en:

Fa pocs dies, molt pocs dies, de fet, massa pocs dies per assimilar-ho com cal (si és que una cosa així es pot assimilar mai com cal), es va morir la meva cosina germana, la primera i única cosina germana que tenia. I ho va fer arrossegada per una d’aquestes malalties cruels que et van mossegant una mica cada dia, fent-te agafar la consciència trista de la fragilitat de l’existència i, sobretot d’un element que encara és més devastador, permetent-te veure de manera massa lúcida, real i clara que la vida se t’anirà escapant dels dits a cada minut que passi fins a convertir-se en una fita inevitable i de data quasi marcada al calendari.

Recordar la Magda ara és deixar de banda totes aquelles coses que, vulguem o no, ens canvien la percepció real i sòlida del fet de viure i que, sense quasi notar-ho, ens allunyen d’allò que hem estimat i que ens han construït l’essència íntima de la felicitat, un regal invisible que, vulguem o no, hi pensem o no, hi és, que perdura sempre amagat en algun racó petit de la nostra ànima fent, encara que sovint no ho puguem percebre d’aquesta manera, que tot tingui aquell buf radiant dels descobriments sorprenents i importants. Recordar la Magda és pensar en moments feliços, en aquell temps on tot semblava possible, on la inconsciència dúctil de la joventut era l’únic motor que ens portava a creure i a sentir que tot el que ens passava era positiu, càlid, àlgid, emocionant. Ella tenia deu anys més que jo, era una joveneta quan jo era un nen.

Com si fos ara, recordo el moble amb el tocadiscos a casa dels seus pares, descobrir un a un els singles de moda, tota una revelació. Entre d’altres, el Help o l’A Hard Days Night de The Beatles que ara, molt probablement, valdrien una fortuna i que aleshores eren només com una herència vital i cultural que la cosina gran i experimentada transmetia, satisfeta i orgullosa, al petit, a l’únic de la família que mostrava interès per aquella mena de música. Ella em regalava les peces més selectes de la seva col·lecció, el millor de la seva joventut fins que va comprovar que jo també era capaç de tractar aquells vinils amb el mateix amor i delicadesa que ella emprava i, a partir d’aleshores, amb la contrasenya ‘la Magda em deixa’, ja vaig tenir carta blanca per reproduir per lliure qualsevol disc a qualsevol hora, encara que ella no fos a casa.

I, a més de música, també m’acompanyava sempre al petit traster que hi havia a l’exterior del pis, al frontal d’una gran terrassa, una habitació plena de llibres, sobretot la col·lecció Enciclopedia Pulga, amb tots els grans clàssics de la literatura universal en format superreduït, ordenats i disposats a ser devorats amb tota facilitat, malgrat la mida de la lletra i la miopia que jo ja arrossegava des dels vuit anys. Per això recordar la Magda és trobar-la lligada a dues grans passions que m’han acompanyat fins ara i que, probablement, m’acompanyaran sempre: la música i la lectura. Per això recordar la Magda és saber que ella serà sempre una part íntima de mi, més enllà de les fluctuacions de la vida i de les llunyanies volgudes o fortuïtes que ens mouen amunt i avall sense control ni temps per a reflexionar en profunditat.

El filòsof empirista anglès John Locke va dir que els homes obliden sempre que la felicitat humana és una disposició de la ment i no una condició de les circumstàncies, potser per això la Magda i jo vam ser feliços en aquells primers compassos dels setanta, perquè tots dos teníem la ment en disposició de felicitat i podíem compartir sense cap recança allò que ens feia feliços, ella amb coneixement ple i jo descobrint encara els camins inèdits que em marcava de la manera més diàfana, oberta i sincera. Carl Jung, el psiquiatre fundador de l’escola de psicologia analítica, també va dir que el terme felicitat perdria tot el seu significat si no estigués compensat per la tristesa i, segurament tenia tota la raó.

Recordar la Magda, ara que se n’ha anat, és tristesa, és una desolació silenciosa, muda i íntima, però també, com una gran contradicció oposada, és l’èxtasi de la felicitat d’unes experiències que només eren nostres i que ara, per desgràcia, ja només atresoro jo.

Recordar la Magda és saber amb certesa que, no sé quan ni on, algun dia compartirem música una altra vegada i, segur, tornarem a ser feliços.

Comentarios
Multimedia Diari