En el moment que passes a ser pare, la peresa no desapareix, sinó que es transforma. Amb la incorporació a la família d’una criatura totalment depenent, t’adones de seguida que la paternitat és una carrera d’obstacles en la qual hi ha més tanques a saltar que espai per agafar embranzida.
Un d’aquests reptes sorgeix cada cert temps, per aquestes dates, quan els pares vivim la nostra pròpia versió dels jocs de la fam en forma de preinscripció a una nova etapa escolar i la mandra es veu obligada a cedir el seu espai hegemònic al pànic a deixar abandonat el teu fill com un outsider al marge de l’escolarització.
La primera vegada que entres a la batalla, lluitant per una plaça de l’escola bressol, t’agafa desprevingut perquè, des que va néixer el teu fill, portes buscant desesperadament el manual d’instruccions del nouvingut, però no està ni a la bossa amb els imprescindibles del nen ni tampoc al calaix on guardes les garanties dels electrodomèstics. Així que vas venut i, si no vols recórrer al consell dels avis ni et fies de les receptes miraculoses del Carlos González, no tens un altre remei que deixar-te portar pel teu instint. I, si aquest no et diu res, improvises i t’autojustifiques amb allò de qui fa el que pot, no està obligat a més.
Però, ai, la inseguretat neguiteja molt i, mentre encara estàs intentant convèncer-te que el fet d’haver escollit l’escola bressol més a prop de casa no afectarà de cap manera el benestar del teu fill, els d’Educació et tornen a cridar a files i has de continuar donant colzades per aconseguir una plaça al teu centre preferent per a l’etapa d’infantil i primària i, uns anys més tard, per al temible institut.
Si optes per l’escola privada, la croada és més fàcil perquè, pagant, Sant Pere canta tot el repertori de Willie Nelson; però, si busques un centre d’ensenyament de secundària públic, la cosa es complica, sobretot a les ciutats on la demanda assetja una oferta limitada. Veus el xiquet tan petit per anar a l’escola dels grans que pateixes per l’aprenentatge, per la seva integritat física i mental, per la seva alimentació i, molt especialment, pel trajecte de casa a l’institut que haurà de recórrer sol i enfrontant-se als perills que es trobarà en aquesta ruta que el teu cervell ornamenta amb l’escenografia de Mad Max. I, encara que el centre educatiu estigui a dos-cents metres del domicili, tu t’imagines el teu fill vivint una odissea com la d’aquells nens del documental Camí a l’escola que tardaven dues hores cada dia per anar a classe travessant rius i muntanyes.
Per això, quan fas el tour pels instituts que consideres candidats a encapçalar la llista de la preinscripció, vas calculant la distància caminant o en transport públic i acabes fent-li més cas a Google Maps que al projecte educatiu del centre. Total, el que avui et plantegen com un atractiu pla d’estudis, probablement el curs vinent haurà canviat per imperatiu polític o per tendències pedagògiques basades en nous criteris pseudocientífics.
Un cop lliurada la quiniela, el destí ja no està a les teves mans, sinó que depèn de la puntuació de la teva sol·licitud. Si ets optimista, pensaràs que, toqui el que toqui, el teu fill serà feliç i tindrà la sort d’aprendre alguna cosa més que posar un nom d’animal a la classe o fer matemàtiques d’una manera enrevessada. En canvi, si ets del club del mig got buit, visualitzaràs la teva criatura estudiant en una high school del Bronx i fent repàs d’anglès amb Jude Bellingham per poder respondre sense errors semàntics als insults dels companys.
En qualsevol cas, estem preparats per afrontar el vertiginós pas cap a l’institut? Els nens potser, però els pares, segurament, no. Els petits s’adapten i fins i tot xalen amb les novetats. Als adults ens costa més deixar enrere rutines ja incrustades en la nostra quotidianitat, com les converses de temàtica meteorològica amb els altres pares davant la porta del col·legi o els transcendentals xats del grup de WhatsApp per escollir el regal a la mestra. I soltar la mà del teu fill és tan trist que et venen ganes d’olorar tovalloletes per recordar l’època en què ell no et portava la contra, però, per fer-ho, t’hauries d’aixecar del sofà i el fi no compensa tant d’esforç. Tot se’t fa costa amunt, com si haguessis d’eixugar amb paper de cuina una piscina plena d’aigua.
