Hi ha un moment a la vida que és com aquelles cabines del peep show en què les persianes de les finestres s’abaixen justament quan arriba la part més interessant i, si no tens diners, s’ha acabat la festa. El pitjor és que t’agafa per sorpresa i costa resignar-se.
Si tu et sents jove, no t’haurien de considerar vell, però sempre hi ha algú que, per enveja o simple mala llet, està disposat a anteposar la biologia a l’esperit. Sovint és el metge qui t’imposa una penitència amb frases que comencen per «A la teva edat, caldria vigilar...» i solen acabar amb paraules lletges com «colonoscòpia». Llavors passes de voler menjar-te el món a imaginar-te menjant carquinyolis amb dentadura postissa.
Sembla que encara estiguis a la comunió assaborint el teu primer glop de cava i, de cop, ja tens la jubilació postulant-se com a propera meta a la vida. Falten uns quants anys, però cal anar pensant a què dedicaràs el teu temps lliure -és a dir, tot el dia- quan no treballis. Restauraràs mobles o et mouràs pels restaurants? T’entrenaràs per córrer la marató o t’aficionaràs a construir la torre Eiffel amb escuradents? D’entrada, vas fent acumulament d’escuradents perquè igual els acaben prohibint com van fer amb les palletes de plàstic i, si no et dona per edificar en miniatura, almenys els tindràs per a les olives del vermut.
El problema és que, d’aquí a una dècada, hi haurà menys xiquets jugant a les places i més vells supervisant les obres. Si més no, això és el que apunten les darreres projeccions de població elaborades per l’Institut d’Estadística de Catalunya, que auguren un ràpid sobreenvelliment dels catalans, amb un considerable augment de les persones d’entre vuitanta i cent anys. Això vol dir més competència a les classes de country i més tràfic de pastilles amb receptes de la Seguretat Social.
La bona notícia és que viurem més anys i amb millor qualitat de vida. La dolenta, que no ens hem preparat com a societat per a un canvi tan radical d’estructura demogràfica i fer-se vell cada vegada sortirà més car. Superes el martiri de viure treballant i pagant impostos per després descobrir que et toca malviure amb una pensió molt ajustada i que va camí de l’extinció. Llavors, per vèncer l’abatiment, desplegues tot el rosari d’atenuants: sort que estic bé de salut, gràcies a Déu tinc la casa pagada, pitjor ho passaran les generacions que venen darrere, per sort no estic sol...
Aquesta trampa mental de relativitzar les adversitats associades a fer-se gran genera un miratge que distorsiona la realitat de manera perversa, com en una pel·lícula de David Lynch. Un dels paranys habituals és que es magnifica el valor de viure acompanyat i es menysté el plaer de parlar amb la paret. De fet, hi ha un estudi publicat recentment a la revista Nature Medicine que suggereix que les persones que viuen soles tenen menys esperança de vida que les que tenen companyia, perquè sembla que conviure amb la parella i gaudir de relacions socials et fa envellir més lentament. El que no diu l’estudi és que aquesta garantia de longevitat depèn del nivell de risc de les activitats que pràctiques amb colla i també del caràcter del teu company de llit.
«L’amor se’n va, però ella es queda», advertia el còmic Joan Capri. Aleshores, per què no fotem el camp, si l’estima s’ha esfumat? Alguns per comoditat o costum, i molts per por a envellir sols i morir sense ningú plorant al costat. O potser també perquè, en el fons, la fricció desperta passió i l’amor no és que hagi desaparegut, sinó que ha entrat en una fase d’hivernació. Fa cent anys ja sonava una preciosa cançó d’Irvin Caesar que tractava sobre aquesta aparent contradicció: «Sometimes I love you, sometimes I hate you, but when I hate you, it’s ‘cause I love you» («De vegades t’estimo, de vegades t’odio, però, quan t’odio, és perquè t’estimo»).
Per sort, s’està posant de moda el ‘sènior living’, una iniciativa que satisfà parelles i singles perquè permet a la gent gran viure en una mateixa comunitat de veïns de cabell blanc -o tintat- en lloc que t’aparquin en una residència o que hagis de donar la llauna a la família. És com una comuna hippy, però amb més Sintrom que marihuana i amb festes venials que acaben just a l’hora que comencen les dels pisos d’estudiants.
