Ara que Donald Trump s’ha entestat en fer saltar el món pels aires, ja sigui a cop de la guerra comercial dels aranzels, ja sigui a força de voler aturar les guerres de Gaza i d’Ucraïna a cops de telèfon, m’ha sobtat que fins i tot que hi hagi cine d’interès local, i parlat en altres llengües fa nosa als neguits trumpistes.
Però que «cada terra fa sa guerra» ja fa molts anys que es diu. L’historiador Borja de Riquer acaba de publicar La memòria dels catalans, la construcció històrica de la identitat. Un llibre monumental, que s’afegeix a la Història mundial de Catalunya, i a Vides catalanes que han fet història. Llibres de voluntat divulgativa, editats tots pel Grup 62, que segueixen les petjades del que va suposar a França la publicació de Les lieux de mémoire, de Pierre Nora, una de les obres que més ha influït en la historiografia moderna.
Borja de Riquer, que ha treballat amb 136 especialistes, dedica el seu al reusenc Pere Anguera de qui diu que va ser pioner a Catalunya en els estudis històrics sobre la memòria col·lectiva, i que no només va organitzar el primer seminari acadèmic sobre la qüestió, sinó que també va ser l’autor de les primeres obres sobre els principals signes i símbols identitaris dels catalans: la llengua, l’11 S, les quatre barres, els himnes dels Segadors i sant Jordi.
I també remarca el pes dels estudis de Magí Sunyer pel que fa als mites i llegendes, que també participa d’aquest La memòria dels catalans. De fet, aquí hi trobarem bona part dels símbols formals: banderes, himnes, com els informals, dates, fets, espais, personatges i institucions que han esdevingut emblemàtics.
Josep Fontana, ja deia que «la identitat és una realitat que neix d’una llarga existència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang», i apel·lant a aquesta idea Borja de Riquer ha defugit de plantejaments etnicistes, per considerar-los «acientífics, essencialistes, i rancis».
El llibre és una meravella que permet anar-se aturant en molts d’aquests capítols autònoms.
Hi trobem de la llegenda del rescat de les 100 donzelles que s’explica a Vila-seca i a Bagà, els castells quan es parla de cultura popular, al patrimoni immaterial, o les Terres de l’Ebre, o el pes de la pintura, de la relació de Picasso amb Catalunya i les seves estades a Horta de Sant Joan, al sentit de la masia, l’arrel d’on brota el llenguatge plàstic de Joan Miró. La Pilar Parcerisas que és qui ha escrit aquesta entrada, ja diu que la masia marca un abans i un després en la pintura de Miró, i tot gràcies al mas de Mont-roig que la seva família havia comprat el 1910. Mont-roig li permet «alliberar-se del que havia fet abans i afrontar el futur». La masia, diu Parcerisas, fixa allò que uneix Joan Miró amb l’univers, des de la terra fins al cel.
Les arrels mironianes són a Mont-roig, i la seva pintura conforma la identitat catalana, com la sardana o la senyera, el Canigó, la Patum de Berga, o el comte Arnau, o Montserrat que fa 1.000 anys, o els mestres i la renovació pedagògica.
Borja de Riquer ha dirigit una joia. Tanta nosa que li fem a Trump, som una nació sense estat amb una forta consciència nacional, amb una forta identitat. Potser no seria mala pensada d’enviar-n’hi un exemplar. És clar que si llegís, si conegués el món, no tindríem tants problemes.
