El riu Francolí ha quedat absolt. La natura fa la seva. I al ‘judici’ que es va fer aquest diumenge a l’Espluga de Francolí com a colofó del recuperat festival de novel·la criminal El vi fa sang que impulsa Salvador Balcells, en reclamació als estralls, amb víctimes mortals i danys materials, que van provocar els aiguats del 22 d’octubre del 2019, així ho va determinar.
Josep Maria Vallès i Enriqueta Moix van assumir el paper de fiscals, mentre que Xavier Garcia i Joan Pallisé van exercir la defensa del riu. Els assistents a aquest acte, que es va fer al Casal de l’Espluga, van conformar el jurat, i jo mateix vaig actuar com a jutge, presentador i moderador.
El riu és innocent, una altra cosa és l’estat de manteniment i neteja de la seva llera. Però aquí és quan apareixen les administracions.
L’aigua té memòria, només repassant els grans aiguats que han causat mort i destrucció en temps passats n’hauríem d’haver pres nota, però això és molt dibuixar.
Les llevantades de l’11 de juliol del 1792, Sant Cristòfor, amb 19 morts, i 1900 m3/s; del 1874 per Santa Tecla 2.200 m3/s, 23 víctimes mortals; del 18 d’octubre del 1930, Sant Lluc: 14 víctimes mortals 1.094 m3/s, el 1994 el 10 d’octubre Aiguat de Sant Tomàs de Vilanova 1 mort 900 m3/s, i el del 22 d’octubre del 2019 l’ aiguat de Sant Marc que va deixar 4 víctimes mortals i 2 desapareguts, amb un cabal del riu que va superar els 1200 m3/s.
Una combinació que no per coneguda deixa de sorprendre cada vegada que ens assota: un cabal d’aigua impressionant que cau en pocs minuts, i que a més ajudat per un cabal sòlid, amb una massa vegetal, arbres, canyes, roques, terra, runa que acaben generant un poder de destrucció enorme.
Si l’aigua té memòria, per què no en tenim els humans? El riu Francolí en té la culpa? La té el riu Milans, el barranc de Viern i Peguera, el riu Sec? En tenen les Muntanyes de Prades, Vilobí, Vinaixa, Les Masies, Prades, Vilanova de Prades, el Tossal de la Baltasana? I tants altres punts que van registrar les precipitacions que van anar a petar al riu Francolí, fins arribar a mar al cap d’un parell de dies, deixant destrucció i desolació en el curs del riu?
El xàfec va ser terrible. I la sensació de vulnerabilitat, la por que es torni a produir un episodi seriat com tots els que recorden les dades que la Riuada solidària va deixar com a llegat a la Cova de l’Espluga de Francolí no desapareix. I més encara quan la reconstrucció, la reparació d’aquells danys, va tenir una resposta solidària impressionant de la ciutadania, de la societat civil, amb un seguit d’idees per mirar de recuperar la normalitat i l’activitat econòmica d’aquells afectats directament. Es van recollir més de 150.000 euros com ajut pels afectats de l’Espluga i Montblanc.
I pel que fa a l’Estat, les ajudes van trigar, hi va haver també el Glòria per fer paquet, tard i malament. No és com ara, a Talavera de la reina la resposta de l’Estat ha sigut immediata.
El canvi climàtic farà que aquestes seqüències d’aiguats siguin més sovintejades. Veurem més sovint aquest efecte d’embut que fa créixer el riu Francolí fins a límits de no creure. Com avancen els plans de Prevenció, de Planificació, de Comunicació a casa nostra? Tenim recent la dana mortal de València, i ja veièm com els costa de rectificar als responsables polítics en el que Xavier Roig titllava fa uns anys de dictadura de la incompetència. A qui hem de dur el ciri? A Sant Miquel o a la seva serp, al seu drac? Michele de Montaigne el gran assagista que va ser alcalde de Bordeus, escriu als seus textos del segle XVI que en cas de necessitat el duria a un o altre.
