La primera pel·lícula que vaig anar a veure al cine a Tarragona, va ser Les sandàlies del pescador, una pel·lícula que protagonitza Anthony Queen, que està inspirada en una novel·la de Morris West, i que va dirigir Michael Anderson l'any 1968. En el seu repartiment hi ha Laurence Olivier, Vittorio de Sica, David Janssen i Oskar Werner, entre d'altres. I explica la història de l'arquebisbe ucraïnès Kiril Lakota que alliberat d'un empresonament a Sibèria va a Roma, on primer el fan cardenal, i després acabarà sent designat papa en un conclave on es perceben les tensions internacionals entre la Xina comunista i els països occidentals.
Fa uns dies vaig anar a veure Cónclave, i la memòria em feia anar fins al cine Tarragona de la Rambla buscant la silueta d’Anthony Queen. Ara és Ralph Fiennes qui fa un gran paper en una pel·lícula que dirigeix Edward Berger inspirada en una novel·la de Robert Harris. I aquí de nou el cine ens explica el procés de tria del Bisbe de Roma i màxim cap de l’Església catòlica, amb els cardenals tancats i votant l’opció que consideren millor.
Som a les portes del lliurament dels premis Oscar, i ves a saber què premiarà l’acadèmia però de moment els Bafta britànics, i el Sindicat d’actors dels EUA han premiat Cónclave per davant d’altres títols com The Brutalist o el musical Emilia Pérez, que tenen moltes més nominacions.
Potser el moment que vivim amb la malaltia del papa Francesc acaba afectant els jurats que reconeixen una pel·lícula per davant d’una altra. Veurem si una vegada més la realitat afecta la ficció, o és la ficció qui construeix la realitat. Com passa amb els petons. Ens fem petons com al cine? O és el cine qui ha rodat com ens fèiem els petons els humans?
En tot cas entre Cónclave i Emilia Pérez hi ha algun lligam més que els de les nominacions, que no us vull dir per no aixafar-vos la guitarra si encara no les heu vistes.
A més ja sabeu que a Emília Pérez, a banda de la polèmica que ha acompanyat el passat tuitaire de la seva protagonista, l’actriu madrilenya Karla Sofia Gascón: amb piulades islamòfobes i catalanòfobes, que han arribat a deixar fora de la gala dels Goya, i a un pas de no assistir a la dels Oscar, hi ha una connexió tarragonina que ens la fa veure amb més simpatia. En aquest musical francès, que explica la història d’un narcotraficant mexicà que decideix canviar de gènere, hi apareix una actriu (de fet l’única mexicana del repartiment) que va viure a Tarragona, que va vendre bosses de mà al mercat de Bonavista, que no va passar les proves per actuar a Port Aventura, però que sí que es fa formar en dansa a l’acadèmia Montserrat de Tarragona, i va actuar fent animació a hotels de Salou, ballant el xarleston, i que sap situar el balcó del Mediterrani, menjar fideus rossos, i fins i tot parlar alguna paraula de català, perquè va venir aquí per amor, per bé que la història amorosa no va acabar massa bé. Estic parlant de l’actriu Adriana Paz. A Canes ja li van reconèixer els seus dots interpretatius amb la Palma d’Or per totes les actrius entre les quals també hi ha Zoe Saldaña i Selena Gómez.
Aquesta connexió tarragonina-mexicana em fa sentir simpatia per la pel·lícula, encara que el paper d’estrassa de la Gascón me n’ha fet agafar distància. També és cert que, si només hagués fet tuits contra els catalans, no hauria hagut de patir, però tenir un espectre d’odis més ampli, l’ha acabat penalitzant.
Sigui com sigui ja fa una certa gràcia que a aquest Hollywood que Trump vol rescatar i amb els seus fixaments contra tot allò que trenqui la binarietat dels gèneres, ja va bé que la transsexualitat arribi als Oscars.
Jordi Prat i Coll el director teatral, que té a la sala gran del TNC fins al 9 de març una versió «agironinada» de L’aranya del vendrellenc Àngel Guimerà, i que ha editat a Arola editors: «Pinçaments d’un home de teatre» diu que hi ha una invasió i que la ficció que consumim és en un 99% anglosaxona. És cert que la indústria de sèries i plataformes s’alimenta en bona part d’aquesta cultura. També és cert que Bollywood, Corea o Tunísia són un altre pol de creació de ficció que alimenta una altra part de món.
I nosaltres som al mig. Prat i Coll diu en aquest llibre que Àngel Guimerà és l’autor teatral més sadomasoquista dels que coneix. Més que Fassbinder! «Amb mirada contemporània les seves rèpliques demanant dolor per acollir amor el delaten fíliament».
Com us deia Prat i Coll ha dut l’Aranya, que en l’original passa el 1908, el 1968 en una botiga de queviures de Girona. Vaja, el mateix any que es va estrenar Les sandàlies del pescador, pel·lícula americana, que anava envaint les pantalles. Ja sabeu què toca, donar suport al cine i al teatre d’aquí, per amortir la invasió subtil i no tan subtil.
