Des de l’acabament de la pandèmia no em puc treure del cap una xifra: 7.291, és a dir, la suma de la gent gran que van morir a les residències de Madrid arran de la pandèmia. I després que el Govern de la Comunitat decidís que no calia hospitalitzar-los, ja que el seu destí ja estava fixat. De poc van valer les queixes de familiars, sindicats i associacions, la senyora Ayuso i el seu partit es mantingueren en l’opinió que la decisió havia estat la correcta, és més, pel que es veu ella va convèncer molts madrilenys que aquesta era l’única solució possible, ja que a les següents eleccions en què es va presentar va guanyar per majoria; fins i tot els jutges de la capital que són tan fins en la interpretació de les lleis, des d’aleshores han arribat a desestimar i fins ara 21 demandes. A parer meu, aquest és un dels exemples del pes que té la gent d’edat a la nostra societat: socialment no pesen res i, per tant, políticament no valen res. Des de fa dècades els hem anat traient de les cases, els hem ubicat en uns indrets concrets, que hem anomenat residències, i hem fet mans i mànigues per a convertir-los en invisibles i que solament sabem de la seva existència quan es produeixen desastres com el de la COVID, problemes com és el cas del tancament del centre de l’ICASS de Reus.
Abans dels anys 80, els avis vivien a casa de les seves famílies, els que no tenien gent propera, però disposaven d’un cert patrimoni, entraven a les Germanetes dels Pobres. Amb el temps, l’augment del nivell de vida i la generalització de les pensions, varen fer possible que, o bé solament amb el que cobraven, o bé amb l’ajuda dels seus familiars, molts jubilats poguessin accedir a alguna de les residències que als 80 començaven a proliferar arreu. Amb el temps, com sigui que els poders públics no podien atendre la demanda, va aparèixer el sector privat i aleshores els vells passaren a ser un negoci, ja que l’Administració va renunciar parcialment a fer-se càrrec del servei. En l’actualitat, segons dades oficials, a Catalunya hi ha 1.015 residències i centres de dia, on els usuaris paguen directament entre 2.000 a 3.000 euros al mes.
La crisi de l’ICASS de Reus no és important solament pel seu tancament, ho és també pel fet que totes les deficiències denunciades, estructurals i puntuals, són la prova de la falta de manteniment que ha patit durant anys fins a haver d’arribar a prendre aquesta decisió dràstica. Però el més greu que ha passat és la manera com s’ha tractat la gent que hi vivia, com s’han dissenyat els plans de recol·locació a altres centres, com inicialment es va dir que el centre no es tornaria a obrir, havent-ho de rectificar després. En resum, un cúmul de despropòsits de les institucions públiques que han posat en evidència la consideració que mereix la gent gran per a alguns governants. Fa uns mesos, arran d’un article al Diari on denunciava que la Conselleria no havia donat la cara en aquest afer vaig rebre una trucada, no sé si era una periodista, assessora o «palmera» del secretari general o del conseller, exigint-me que rectifiqués sobre el que havia dit; no ho vaig fer, sinó que amplio la denúncia al Govern de la ciutat pel fet que la regidora del pompós títol de «Servei a les persones i drets socials» es tregui reiteradament el tema del damunt dient que no és competència municipal i que no admeti les 11.000 signatures que els afectats han anat recollint aconseguint un suport de més del 10% del total de la població reusenca. Per què aquesta falta de consideració amb els afectats i les seves famílies, no es mereixen si més no una mica d’empatia? No pot establir el Consistori una comunicació permanent i, amb ells, proclamar que estan al seu costat i utilitzar la força de les signatures davant la Conselleria?
No, la gent gran no pesa. Tancats a les residències els hem fet invisibles, tant que el dia que l’alcaldessa de Reus va fer un balanç trepidant del seu primer any de mandat, es va oblidar de mencionar-los; rectifico, sí que vaig veure unes imatges de jubilats ballant. En conclusió, si fem invisibles els seus problemes, ells, que són un percentatge cada cop més elevat del total de la població, deixen d’existir políticament i social. Però amic lector, vostè i jo sabem que per molt que els amaguin hi són. I hi seran!
Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.
