Demà hi ha eleccions, les segones que hauran tingut lloc en menys d’un mes. Fa uns dies, Lluis Orriols politòleg , parlava en una entrevista al Cafè D’Idees de la Gemma Nierga del perill que planava damunt de les europees : que hi hagués una elevada abstenció.
Al llarg de la conversa digué que constatava que al país hi havia una mena d’atmosfera estranya, al seu parer era generada per la descoordinació de les elits polítiques i econòmiques front un panorama polític molt inestable i afegí a més que aquesta situació incidia a la vegada en la descoordinació dels potencials votants, els quals també patien una desorientació general; en llenguatge més casolà podríem dir doncs que la gent no acaba de saber cap a on tirar. I tothom tenim clar, encara que no ho diguem, que aquest és el context adequat perquè apareixen els dels missatges simples i les solucions fàcils.
La gent assenyada diu que quan no hi estabilitat hi ha desordre. Marius Carol escrivia fa poc a La Vanguardia que la política catalana avança desordenada des de fa més temps del que la paciència i el sentit comú dels ciutadans pot resistir.
I aquí està el quid de la qüestió: el país es pot permetre per molts de temps una situació d’un govern provisional? Poso un exemple: preocupa de debò als governants antics i els que vinguin ara, el fet que sense pressupost hi ha sectors que com el de la sanitat ,en reben negativament les conseqüències i que això suposa posar en perill la salut dels habitants d’aquest país?
Si el desordre dura massa, la distància entre la ciutadania i els electes arribarà a ser tant gran...
... que un dia estarem tant lluny els uns dels altres que no ens arribarem ni a veure
Estiguin o no les elits desorientades com diu Orriols, el fet és que hi ha discursos polítics dominants que s’expressen en la veu de tertulians, periodistes suposadament experts i alguns politòlegs de pa sucat amb oli, que despisten encara més al personal.
La majoria no parlen de fets provats, sinó que utilitzen els rumors de dubtoses fonts i a més fan córrer tota mena d’especulacions amb una finalitat clara: la de marcar estratègies que refermin la pròpia posició i que confonguin l’adversari , encara que de retruc desorientin als pocs ciutadans i ciutadanes que encara creuen que la política d’aquest país és ua cosa seriosa.
Per què perden el temps els partits en aquestes juguesques pre i postelectorals? Doncs no ho sé amb certesa i el que sospito m’estimo més no dir-ho. En tot cas uns i altres es van entretenint, sense tenir cap presa per aclarir el panorama de les majories possibles i també sobre si hi haurà finalment alguna mena de govern que surti de les votacions del Parlament. En realitat tenen molt de temps per fer-ho, perquè ells s’han auto atorgat un calendari amb terminis llargs, de manera que per constituir el Ple han disposat d’un mes i per a escollir President tindran tres setmanes més; però si les coses no van bé, s’han donat dos mesos més de coll i si al final tampoc hi ha acord, doncs molt fàcil: noves eleccions!
Fa molts anys vaig visitar amb un grup de professionals una gran organització radiofònica a Los Angeles. Fins al darrer minut vaig témer que hauríem de suspendre anar-hi, feia dies que els diaris i les televisions anaven plenes de notícies sobre els enfrontaments que hi havia entre els accionistes propietaris de la companyia i les travetes que es feien els uns als altres. A més els super directius participaven de la gresca i estaven més per defensar la seva cadira que per cap altra cosa. Però el contacte es va produir i va anar d’allò més be; les reunions concertades funcionaren i els informes que ens mostraren feien evident que la companyia rutllava d’allò més i amb bons resultats d’explotació.
A l’acabar, varem preguntar al nostre cicerone com era que amb l’enrenou que hi havia a la cúpula de la companyia tot anés tant bé i ens digué: «Ells estan en les seves baralles i enfrontaments, nosaltres el que fem es lluitar perquè el dia a dia funcioni i a més doni resultats econòmics i d’audiència. Tot i que us he de dir que si segueixen així un dia descobrirem que no ens fan cap falta».
En podem treure alguna lliçó d’aquelles paraules? Doncs els dono la meva: si el desordre diagnosticat per Marius Carol dura massa, la distància entre la ciutadania i els electes arribarà a ser tant gran que un dia estarem tant lluny els uns dels altres que no ens arribarem ni a veure.