Fa uns dies a alguns campus barcelonins només es parlava d’una notícia: la de la possibilitat que ben aviat el nombre d’universitats privades superés al de les públiques, quelcom que podria convertir-se en realitat, ja que des de 1998 d’aquestes darreres no se n’ha creat cap, mentre que les altres han anat creixent sense parar; si les coses van com sembla, d’aquí a poc a les 46 privades que hi ha en l’actualitat caldrà sumar-hi les 10 que estan en tramitació.
Sense entrar massa en detall, dona la impressió que els Governs dels darrers 25 anys, no han vist la necessitat de crear nous campus públics, ni d’augmentar l’oferta d’estudis de determinats graus, ni tampoc d’estar presents en el mercat dels Màsters, per cert, avui majoritàriament en mans privades. Però la pregunta és: qui té interès en la creació de centres fora del sistema públic? Doncs segons les dades conegudes, la majoria de les universitats privades que s’han posat en marxa pertanyen o bé a organitzacions religioses, o bé a fons d’inversió, molt actius des de fa uns anys en aquest sector de l’ensenyament universitari. La segona qüestió que cal plantejar-nos és el per què: doncs molt senzill, perquè resulta ser un bon negoci; a tall d’exemple podíem dir que la matrícula d’un curs al Grau de Medecina costa de promig als centres privats 23.000 euros, mentre que als públics no passa dels 1.240, almenys si fem cas a les dades publicades fa dies pel diari El País.
Els Governs dels darrers 25 anys no han vist la necessitat de crear nous campus públics
Fa poc el rector de la UAB i aspirant a la reelecció Javier Lafuente, deia en una entrevista que calia reivindicar les Universitats públiques com a un important motor de transformació, progrès i benestar al servei del país i que era necessari que els Governs fossin conscients de la situació límit al que han arribat des de la darrera crisi econòmica; suggeria que calia reaccionar i recuperar el temps perdut, al mateix temps que apuntava que els nous reptes als que s’enfrontava l’ensenyament universitari feien més necessària la col·laboració entre campus, a fi d’augmentar la força en àrees tant específiques com podrien ser les de la recerca.
En aquesta línia cal recordar que al mes d’abril d’enguany, els rectors de les Universitats Públiques catalanes reunits a Calonge van elaborar un document on reivindicaven que, a més de la seva funció educativa, es reconegués que eren un motor de generació de coneixement, i que a més tenien una gran capacitat de transferir-lo a la societat. Un altre aspecte significatiu del document era el de denunciar la situació econòmicament precària que han viscut i viuen encara i de com aquest fet ha incidit en la pèrdua de professors, d’investigadors en formació i de personal postdoctoral.
Les Universitats haurien d’assolir estructures de funcionament més lleugeres
Tot i que sempre ho repeteixen en els discursos que fan, a vegades penso que ni els nostres governants, ni alguns representants d’estament socials i econòmics rellevants, són massa conscients del valor afegit que suposa tenir Universitats Públiques de primer nivell; dona la sensació que la manca d’importància i de valoració del que en realitat fan, pot explicar el problema endèmic de la seva infrafinanciació.
Els rectors desitjarien en el seu document que al 2030 els pressupostos públics poguessin dedicar a l’ensenyament universitari recursos equivalents al que seria l’1% del PIB.
Com a contrapartida les Universitats haurien de sortir d’aquesta mena de capteniment del no hi ha res a fer sense diners i assolir estructures de funcionament més lleugeres, a fi de ser en general més eficients i competitives; per tant, els caldria deixar enrere els tics funcionarials, guanyar agilitat i generar més coneixement real que recerques per publicar.
La societat ha de percebre que la feina que fa l’acadèmia incideix en els àmbits tecnològics, sociològics i culturals i que té un valor que transcendeix als propis mèrits curriculars del seu personal per a guanyar impacte social; en conclusió: cal demostrar que la universitat en general té una utilitat que va més enllà de la fabricació de llicenciats i de personal masteritzat.