Viure el canvi d’any a la redacció d’un mitjà de comunicació és una de les experiències més curioses que jo recordo haver experimentat en el meu ofici.
El traspàs de desembre a gener era –i és encara– magnificat, ja que com sigui que baixa la quantitat d’informació regular, els mitjans aprofiten la circumstància per a fer balanç dels mesos passats, al mateix temps que fan prospectiva dels següents.
La manera com diaris, ràdios i televisions encaren aquest moment consisteix en realitat un decàleg de la rellevància d’alguns dels fets que s’han viscut i també una especulació sobre el que vindrà.
Què ens espera en els pròxims mesos? Com va dir aquell enginyer nòrdic, fer pronòstics és una tasca impossible sobretot si són de futur; de tota manera, veient com han anat les coses i com segons els experts de debò, podrien anar, m’agradaria compartir amb el lector algunes coses que penso que poden passar enguany:
L’augment de la incertesa
Lluny d’aclarir-se la situació crítica del panorama mundial, les coses semblen complicar-se cada cop més; les guerres d’Ucraïna i de Palestina continuen obertes, comença una segona era Trump imprevisible, Alemanya està en crisi i la Unió Europea perilla... El ciutadà normal sembla no voler pensar massa i busca evadir-se en un intent de treure’s la por del damunt; però el rau-rau de la inseguretat no l’abandona en cap moment.
Seguirem sense entendre massa la nostra situació real
Com diu Lluís Calvo al llibre El segrest de la política, en l’actualitat tenir perspectiva d’on som esdevé quelcom difícil, ja que la nostra societat cada cop es fa més complexa, diversa i té perímetres més confosos. El nostre marc mental per entendre el que passa és progressivament més estret.
Continuarem patint la desinformació i la polarització
Estem sotmesos a un bombardeig constant de notícies de tota mena i paradoxalment cada cop estem menys ben informats; l’anomenat paraperiodisme o pink slime inunda les xarxes i els mitjans digitals; tots ells volen tenir aparença d’imparcialitat, treballen amb contingut reciclat i tenen una absoluta falta de transparència. Ens estan conduint cap a una polarització política, dolents versus bons i sense matisos, per influir en la valoració que fem dels fets que es produeixen, intentant suplantar els mitjans que realment no produeixen fake news i que intenten donar-nos perspectives diferents.
S’incrementarà la crisi de la política i del sistema de partits
Deixar l’acció política únicament en mans dels partits és un error; l’apatia de molts ciutadans de participar en l’escenari públic acaba generant desconfiança no solament cap als partits polítics, sinó també vers les institucions, els mitjans de comunicació convencionals, les entitats públiques, etc. Un escenari perfecte perquè la ciutadania arribi a creure en solucions populistes per a solucionar la seva desafecció.
La manca de diàleg continuarà essent una constant
L’individualisme creixent, el «tu ets el més important!» acaba negant l’existència de l’altre com a subjecte amb què es poden construir coses. Aquesta posició asocial porta a reconèixer la inutilitat del diàleg; el fet que ens posem en una posició diferent a la nostra, a fi de procurar entendre la del contrari, ja no és una prioritat. En conclusió: els que pensen diferent, o bé són declarats enemics, o bé són invisibles.
No, no són bones les perspectives que ens ofereix el 2025, no solament per culpa de les incerteses amb què comencem l’any, sinó també pel manteniment d’algunes patologies socials que, avui més que mai, demanen una resposta per part de la ciutadania; per cert, aquest és un concepte molt manllevat pels polítics, buidat de significat, però que hauria de definir realment a grups de persones que tenen sentit de pertinença a una comunitat i que actuen com a membres actius d’aquesta.
Comencem un any difícil, però com deia l’àvia: «Tant de bo m’equivoqui en els pronòstics!».
