Fa anys Iñaki Gabilondo per explicar les conseqüències de l’allau d’informacions de tota mena que rebem habitualment els ciutadans, va encunyar una frase clarivident: «en cas d’un tsunami el que va més buscat és l’aigua potable», és a dir, quan ens bombardegen amb notícies de tota mena, el que més necessitem són les notícies certes provinents de fonts solvents.
Aquests darrers dies, davant les inundacions del País Valencià, hem tingut i encara tenim la sensació, de ser assetjats per informacions i imatges de tota mena, algunes de les quals, o han estat interessades, o simplement falses; el problema és que els ciutadans front l’allau de missatges perdem la capacitat de discriminar-les correctament, perquè ens sentim col·lapsats.
El món de la informació digital i de les xarxes és una mena de territori de confusió on operen personatges autoanomenats influencers, els quals fabriquen la seva reputació informativa a base de falsedats, també tenim pseudomitjans dits informatius que no sabem a qui pertanyen, als que cal afegir gent anònima que fan tuits sense cap base de veracitat i per últim, bots fabricats a milers de quilòmetres de distància per incrementar el desconcert.
Davant de l’escenari que descric el lector seguint la frase de Gabilondo es preguntarà: «i on resideix la potabilitat informativa davant l’allau?»; doncs simplement en els mitjans de comunicació que fan de la solvència i el rigor la base del seu treball. I que, tot i els intents d’anorrear-los, segueixen dempeus essent una garantia per a lectors, oïdors, televidents i internautes.
Cada any a França dues prestigioses institucions, el CSA (Consell Superior de l’audiovisual) i l’ACPM (l’aliança sobre les xifres de la premsa i els mitjans), fan un estudi sobre mitjans de comunicació i confiança. Les respostes a la pregunta: «de quins mitjans es fia més», defineixen clarament l’opinió dels enquestats: sobre un màxim de 10 punts, la premsa i la ràdio obtenen un 6,2, mentre que les xarxes suspenen clarament amb un 3,5.
Quan es demana als participants les raons d’aquesta confiança responen, en primer lloc, perquè no amaguen informacions, també que els continguts que ofereixen són de qualitat, ja que les seves fonts informatives són fiables, això els fa pensar que les notícies que donen són creïbles i verificables.
No cal ser un expert per a reconèixer que sobre el tema valencià moltes de les informacions que han inundat l’ecosistema mediàtic han estat, el que en català en diem ‘troles’ que molta gent s’ha empassat, amb la qual cosa discriminar les vertaderes no ha estat un exercici fàcil.
Fa uns dies a la portada d’aquest diari es podia llegir un titular contundent: Mazón miente, una frase que no deixava lloc al dubte i que per alguns podia semblar exagerada, tot i que qualsevol lector atent es podia adonar tot seguit que la frase estava fonamentada en informacions posteriors exhaustives i raonades, signades i que anaven incloses en un mitjà de comunicació que té una empresa editora reconeguda i una directora que assumeix la responsabilitat del que es publica.
Aquestes són, entre d’altres, les raons que fan que els mitjans dits convencionals avui dia encara siguin garantia que els ciutadans poden obtenir informació potable, és a dir i creïble malgrat el possible biaix editorial que pugui tenir. Aquest fet hauria de fer reflexionar a alguns polítics assidus a les xarxes on es fotografien dia i nit sense cap mena de pudor, pensant que amb això els ciutadans els coneixen i reben la informació que ells els volen donar, fent una gran contribució a l’embolicada general a què ens ha sotmès aquest món digital que, per cert, és tan interessant i profitós en altres aspectes.
I una coda final: dijous La Vanguardia anunciava que tancava els seus comptes de X (antic Twitter) i el Diari publicava que l’Ajuntament de Reus havia presentat el Pressupost de 2025 per Zoom assolint un gran impacte social: 30 persones connectades.
Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.
