Un dels agraïments que va tenir més impacte a la passada Gala de lliurament dels Premis Gaudi fou el del guionista de la Casa en flames. En la meva experiència de més de 25 anys com a responsable d’uns altres guardons, els Ondas, a mi em va sorprendre, ja que jo a la meva època vaig haver d’escoltar parlaments de tota mena i durada; recordo que en la majoria apareixien citats des dels membres de l’equip del programa o de la sèrie, passant per la família, els amics o els mestres; els discursos eren tan llargs i pesats que el premiat a vegades fins i tot oblidava del que volia dir. Però el de l’Eduard Sola no va respondre al cànon de tòpics coneguts, ja que feu un discurs coherent i clar, en el que es va reivindicar com a xarnego, bo i fent un cant al mestissatge cultural. Tot i l’impacte positiu assolit, en un món on els temes ara es debaten a les xarxes, a alguns hiperventilats els va semblar que parlar ara del xarneguisme estava fora de lloc, ja que responia a una realitat del segle passat.
Fa uns anys, en una entrevista televisiva al malaguanyat Joaquim Mallafrè, bo i parlant de la integració dels nouvinguts a casa nostra, em manifestà que en aquest aspecte havíem reculat, ja que en la seva joventut ell recordava que els gitanos que arribaven al seu barri, no solament acabaven parlant català, sinó que al cap de poc temps militaven de reusencs. A Catalunya als anys 60 la immigració fou un fet de gran abast; la incorporació de famílies provinents de Catalunya i d’Extremadura, cridades per la necessitat i per una economia catalana que necessitava mà d’obra per a la indústria i el camp, va suposar també un canvi sociològic i cultural important.
Molts dels fills d’aquests nous habitants, en la descripció feta per Francesc Candel a «Els altres catalans», no solament adoptaren la nostra llengua, sinó que a més aportaren alguna cosa més que la força de treball. I no els fou fàcil; quasi res els van ajudar, per començar hagueren de cercar habitatge a barris fora del centre, no urbanitzats i sense comptar els serveis més necessaris; però lluitaren, i molts d’ells aconseguiren passar la frontera no solament física, sinó també cultural que els separava dels nadius.
No podem amagar, com volen alguns essencialistes catalans, als nostres xarnegos. No es pot negar la realitat sociològica, ni fer veure que no hi ha cap mena de responsabilitat de les classes benestants en la seva marginació; els devem molt: ells com la resta també han construït aquest país.
I ara tenim un altre fenomen immigratori en marxa; som 8 milions d’habitants, però quasi un terç és d’origen estranger. Analitzar les causes que han configurat aquesta nova realitat sociològica no és l’objectiu d’aquest article, però el que si sembla evident és que tal com ja va succeir als anys 60.
Fa dos diumenges en un article al Diari, molt documentat com habitualment acostumen a ser els seus, Josep Cruset posava com a exemple del que dic, el fet que el 25 per cent dels reusencs són nascuts fora; una realitat que en termes de presència en l’agenda ciutadana és força invisible, ja que públicament ningú en fa referència, però de ser-hi, hi són.
Vaig anar un dia al Decathlon; em va atendre un noi de nom Ahmed, parlava un excel·lent català, era amable i vam establir una breu conversa; digué que era mestre, que havia estudiat a la URV, però que treballava a la botiga mentre no el cridessin dels Serveis Territorials per a fer substitucions. Em va donar a entendre que tot i que els seus pares no parlaven ni català ni castellà, ell havia aprofitat l’oportunitat que li havia donat l’escola pública i que va fer tot el que calia per a ser un professional de l’ensenyament, la seva vocació.
El dia dels Gaudí, mentre Eduard Sola parlava, vaig pensar que pot passar en aquest país tenint aquesta forta onada de mestissatge, molt més diversa i complexa. I també vaig especular sobre si als nous Ahmed, Adrian, Vasile, etc., els direm xarnegos o ens haurem d’inventar un altre qualificatiu.
Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.
