Fa uns quants anys i essent Degà del Col·legi de Periodistes, em trobava a Caceres en l’acte de recepció d’un Congrés professional quan de sobte se m’acostà una dona que treballava en un mitjà conegut de Madrid; es presentà i em digué que li agradaven molt les coses que jo feia a la ràdio. Tenint en compte que en aquells moments jo realitzava tasques de directiu més que d’altra cosa i que per tant feia anys que no parlava per un micròfon, aquella declaració em sorprengué. Primer vaig pensar que la companya em prenia el pèl, però desprès pensant-hi una mica més em vaig adonar que en realitat el que passava és em confonia amb Josep Martí Gómez. I no fou la única vegada que algú em prenia per ell, de manera que quan algú, en una conversa començava a fer-me declaracions laudatòries jo ràpidament responia: «Perdoni, no sóc jo aquest Martí que vostè diu».
Amb en Josep que treballava aleshores a la SER, rèiem molt cada vegada que li explicava com em confonien amb ell a les Espanyes, de tal manera que convinguérem que quan em felicitessin jo respondria: «Ah! Us referiu al Martí bo, jo soc l’altre, el desconegut?» I mira que ell n’era de bo, el millor periodista reporter que he conegut mai, també un bon entrevistador que, juntament amb Josep Ramoneda, va confessar personatges claus de la política, la cultura i l’economia dels anys 70 i 80.
Quan ja semblava que això de les confusions havia acabat, va aparèixer a la meva vida professional un altre Martí, en aquest cas també es deia Josep i de segon cognom Blanch. Era de l’Atmetlla de Mar i ‘calero’ militant; quan van passar els fets que relataré jo no el coneixia personalment. La cosa va anar així: un dia, estant al meu despatx de la ràdio, em va trucar un company de feina per a dir-me que com era que no li havia dit res sobre el darrer llibre que havia escrit; jo, molt sorprès, li vaig manifestar que no sabia res del tema; però indagant un mica vaig aclarir el que havia passat: el tal Martí Blanch, autor de Ets de dretes i no ho saps havia concedit una entrevista a l’Agència EFE i el documentalista per il·lustrar-la es va confondre i va escollir una foto meva. Per sort, la reacció d’uns i altres va ser immediata i van venir les disculpes. Però no vaig poder evitar les ironies d’alguns companys sobre el fet que si em confonien tant deuria ser per alguna cosa que jo no explicava.
«No t’amoïnis nano per aquest error, a més t’he de dir que aquest article també el signaria jo»
Passat l’incident, uns mesos més tard a mi m’escolliren Degà del Col·legi de Periodistes i a ell Secretari de Comunicació del Govern d’Artur Mas. La crisi econòmica estava afectant al sector de la comunicació i en particular a la majoria de mitjans; les empreses, o bé treien gent al carrer, o bé tancaven. La casa dels periodistes també passava per moments difícils, però gràcies al Martí Blanch vam arranjar una part dels problemes econòmics interns que teníem i va ajudar també a crear la Taula del Sector de la Comunicació, demostrant que no solament tenia les idees clares sobre el que calia fer, sinó que també en la seva feina complia allò que deia.
Mai vam perdre el contacte, ni quan jo vaig deixar el Col·legi, ni ell el Palau. Primer es va amagar una mica al despatx de l’empresa que tenia, i més tard va tornar al primer pla de l’ofici amb un contracte estrella del Grup Godó que el va convertir en un columnista de primera fila i en tertulià que garanteix la gresca dialèctica arreu on va. Ens seguim vèiem de tant en tant, el llegeixo, l’escolto i l’envio missatges que ho demostren; per cert, sempre els respon.
El dia 11 d’aquest mes li vaig tornar, sense voler, l’afer de la foto del seu llibre de l’any 2009; a l’article de la Contra del Diari d’aquell dia que jo havia escrit i titulat ‘Quan les eleccions apropen o allunyen de la política als ciutadans’, figurava com autor en Martí Blanch amb la seva foto habitual. Ràpidament em vaig posar en contacte amb ell per a dir-li que perdonés, que tot havia estat una confusió en la que jo no hi tenia res a veure; en la seva resposta va deixar clar el seu tarannà i manera de fer: «No t’amoïnis mano per aquest error, a més t’he de dir que aquest article també el signaria jo». Als anys 70 quan vaig començar a la ràdio, els famosos de les emissores que es deien de primer o Martínez, o Pérez, o García, amagaven el cognom amb l’inicial, per exemple M, o P, G. I utilitzaven el segon que era menys habitual. Nominalment quedaven més atractius; desprès de les primeres confusions patides jo vaig pensar en fer el mateix, però tenia un problema: em deia igual del primer com del segon: Martí. Com podeu veure, la família a vegades no et dona solucions als teus problemes.