Antoni Veciana passeja la seva lloada Dolça a la torre de fang (La segona perifèria) arreu fins que s’acabi determinant que la seva és una de les novel·les de l’any que s’acabarà d’aquí a poc més d’un mes. De fet la passeja des de Provença fins a Sant Martí de Provençals, i fins a Pratdip en aquest enfilall llegendari, on ens explica la vida de qui va ser en terceres núpcies esposa de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona.
Veciana, que ja havia enlluernat empeltat de llegendes marineres amb Nicolau, hi torna ara en aquest xoc entre història i mite, entre història i el relat ficcionat i més imaginatiu que era el que es transmetia de generació en generació per perpetuar els relats. Poesia trobadoresca, erotisme, màgia negra, sexe ritual, són els ingredients que aixequen de nou i projecten Dolça de Provença com la primera dona catalana immortal.
Som al segle XII, Ramon Berenguer aconseguirà eixamplar els seus dominis territorials casant-se el 1112 amb Dolça, passarà a ser comte de Barcelona i de Provença, això li arriba després d’haver fet el mateix, casar-se, amb una de les filles del Cid Campeador i d’Almoadis de Mortain. La narradora de la trama és la criada, que se’ns presenta com una Xahrazad, que se sap tots els contes des de l’os que, engelosit, empareda una xica jove i bonica, fins a la Cara d’Estel o Cap de Ruc i les batalles de gegants.
«Les històries poden ser veritat o no, però la veritat en una història la posa qui se l’escolta donant-la per bona o no», ens diu aquesta narradora, aquesta criada, aquesta esclava sense nom, que diu que per fer-se escoltar ha de «destrossar, liquar, beure i pair» la veritat dels fets i de les persones, per poder entrar tots plegats en el mateix somni. I un cop a dins del somni ja no és esclava sinó l’emperadriu dels qui somnien desperts.
Novel·la escrita en la variant tarragonina, els lectors de les nostres comarques tindran la impressió que algú d’aquí mateix els narra la història a cau d’orella en el seu mateix registre oral, el de la fenya, i el que fa que les coses passin un munt de camins, en lloc que passin un munt de vegades. De fet Veciana incorpora un glossari perquè qui no tingui aquest vocabulari no perdi pistonada, ja sigui de mostela, salitraco, sibeca o xafar, i moltes altres. De ben segur que, més que el DIEC, ha fet servir el Diccionari català, valencià, balear, de la Institució Francesc de Borja Moll, i de l’Institut d’Estudis Catalans, on ja es diu per exemple que L’estel del moro (que brilla a Dolça) és un estel indeterminat que segons els pagesos indica malastrugança i que només surt dos cops l’any.
En aquest seguit de traïcions, que també és la novel·la (menys a la nostra variant i registre lingüístic), Veciana li fa travessar la frontera del Gaià a aquesta Dolça i la fa grimpar fins a Pratdip: «Sota nostre s’estenen uns grans prats que donen nom a la vila propera. Al Prat el verd hi domina: verd tendre, verd poma, verd cendró, verd intens, verd de verdolaga fresca, verd pensatiu, verd rúfol i verd de dip».
I Ramon Berenguer encara li donarà el títol de senyora d’Urpí, i senyora de Pratdip, «senyora de la vila del part on aneu morint» i els dips l’escortaran en la fosca amb els seus udols.
L’atzar va fer, dies enrere, que coincidís amb l’Antoni Veciana a Pratdip. Va ser el dia 2 d’aquest mes de novembre. Jo hauria d’haver fet el pregó de la 10a edició del Pratdip llegendari la tarda de la diada de Tots Sants, i la pluja va obligar que l’acabés fent l’endemà a migdia. Jo l’havia fornit entre Les històries naturals de Joan Perucho i el llibre de Veciana, i just va i, mentre llegia un fragment de Dolça, el tenia davant dels nassos. En aquella plaça de l’església i després del concurs de crits, l’atzar volia que un autor amb llibre acabat de sortir del forn contemplés com el seu relat escrit guanyava oralitat, es transmetia com passava amb les rondalles que ell ha recollit i ha fet servir per construir la seva novel·la. Sense haver-ho premeditat, vam acabar reproduint una manera de comunicar-nos tan ancestral com les històries de la Dolça, del segle XXI, com si fóssim al segle XII, enmig de la voràgine de les xarxes, una victòria en temps de guerra per la veritat en la comunicació. Tot i que com escriu Veciana: «la pau s’ha de guanyar, dir-la no és suficient».
