No cal que relati en aquestes línies el que ahir al vespre es va viure al camp del Nou Estadi. O a les grades. O a les cases dels seguidors granes que van veure el partit per televisió. Tots continuem amb el cor trencat. Per no haver assolit l’ascens, segur; però més encara per la crueltat d’haver-ho tingut a la mà, i que se’ns esmunyís d’entre els dits en qüestió de minuts. En un segon.
En un segon poden passar moltes coses. En un segon s’escapa una temporada a Segona, amb nous i millors ingressos pel club, amb una força renovada per encarar la temporada, amb la gratificació d’una merescuda victòria... En un segon s’inicien guerres, s’assassina, es pateix un accident, es trenca una amistat, es diu la paraula incorrecta que ho destrueix tot, es mata un amor,...
Però en un segon també es neix, se sent la primera espurna de l’enamorament, es fa un fugaç petó, es guanya un partit, se signa un tractat de pau, es posa fi a una discussió... En un segon tot pot acabar, però també tot comença. Tot canvia. El segon anterior és passat i només queda el següent. I tot torna a ser possible. Encara que costi imaginar-ho.
Potser és difícil pensar-ho ara mateix –és temps de doldre’s i d’engegar-ho tot a pastar– però aquell segon en què tot es va perdre ja és passat, i ja som en el segon en què tot torna a començar. Tornarem a gaudir, tornarem a lluitar, tornarem a viure un nou segon decisiu. I, aquest cop, vencerem.