Fa exactament trenta anys, en aquesta mateixa època de l’any, centenars de milers de persones eren massacrades a Ruanda. Entre abril i juliol del 1994, uns 800.000 tutsis van ser assassinats per radicals hutus, l’ètnia que ostentava el poder des de la fi del colonialisme. L’odi racial i tribal va empènyer el govern, les milícies i molts civils a atacar homes i dones, ancians i nens, de l’ètnia contrària. També a hutus moderats que es negaven a participar en la carnisseria. El genocidi, portat a terme a cop de matxet, va durar uns cent dies.
L’any 2016 vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Ruanda per fer una sèrie de reportatges sobre la situació del país i per parlar amb víctimes i botxins de les massacres. Les històries que vaig conèixer em van colpir profundament. Més que el front de guerra a l’Iraq o el conflicte a Palestina, que també he cobert com a periodista. Encara tinc gravat a foc la conversa amb l’Alice, que va perdre els fills i una mà durant el genocidi, i l’Emmanuel, l’home que la va atacar. O els cranis, fèmurs i costelles apilades a l’església de Nyamata. O l’hospitalitat de la Claudine, a qui van matar gairebé tota la família.
Aquests dies, el president ruandès Paul Kagame, d’ètnia tutsi, ha dit que el seu país està preparat per entrar en guerra amb el Congo, amb qui manté un conflicte obert des de fa anys. La mort torna a trucar a la porta de Ruanda. Sembla que n’hi ha prou amb tres dècades per oblidar la barbàrie.
