Parlar d’un «jutge poeta», disculpi’n, em sona a oxímoron. Com «armes intel·ligents» o «música militar». No he llegit a la vida textos més avorrits que les sentències judicials ni escrits més feixucs que les lleis i les normatives. Tret, és clar, d’alguns comunicats policials. Resulta curiós que sigui així, tenint en compte que –no ho dic amb ironia– els temes que tracten magistrats i agents de l’ordre són realment interessants: disputes i assassinats –a qui no l’atrau un bon succés?–, lleis que ens apliquen a tots, sentències crucials per la societat...
De fet, que la manera d’expressar-se en l’àmbit jurídic sigui soporífera, almenys per a mi, no vol dir que jutges i policies siguin mals escriptors. Hi ha grans articulistes i novel·listes que són juristes o membres dels cossos de seguretat. I no només destaquen en el gènere de la novel·la negra. Hi ha molts homes i dones de lleis que acaben publicant contes o poesia, i durant molts anys hi ha hagut grans periodistes que procedien de l’àmbit del dret.
En aquesta línia, resulta que un dels nous membres del Consell General del Poder Judicial, Carlos Hugo Preciado, a més de ser tarragoní, escriu poesia! No sé si, en el seu cas, s’haurà abocat als versos com a refugi als codis i articles del Codi Civil, o si la poesia és quelcom que sempre ha portat a dins. El que tinc clar, és que tinc ganes de llegir-lo. Potser les seves obres Una vida incurable i Poesía de paisano em reconciliïn amb la lectura legal i judicial.
