Quan vivia a Roma, una de les coses que més em captivaven era observar arreu una certa barreja de bellesa i degradació. La visió d’una portalada renaixentista flanquejada per contenidors de la brossa a vessar, o la d’imponents ruïnes romanes plenes d’excrements de colom, em generaven un punt d’atracció. La mescla de grandiositat i decrepitud, d’elegància i decadència, d’esplendor i ocàs, té quelcom de fascinant. Però, lluny de tot romanticisme, el cert és que la brutícia i la deixadesa té conseqüències nefastes sobre el patrimoni.
A la Ciutat Eterna, les cagades de coloms no només embruten, sinó que destrueixen de mica en mica monuments, estàtues i restes arqueològiques. Les aus, alhora, fan malbé edificis i ruïnes amb els seus nius, i poden portar malalties perilloses pels éssers humans. La mateixa situació succeeix a Tarragona, una altra ciutat estimada pel fundador de l’Imperi romà, Octavi Agust, que comptava amb un temple a casa nostra.
Les colomines –que així es diuen en català les deposicions de coloms– són un problema majúscul per a ciutats d’arreu del món, que se les empesquen totes per lluitar contra la plaga: caçant-les, dispersant-les amb soroll o espantalls, esterilitzant-les –això sembla que és força efectiu–, prohibint que se’ls doni de menjar, introduint un depredador... Les opcions són moltes, però la realitat és una: les mesures, a les ciutats d’August, són urgents.