És possible que aquests dies, en diversos punts de Catalunya, sentim olor de sutge. I no és que el dimoni –o George W. Bush, segons deia Hugo Chávez– estigui passejant-se per les nostres terres; sinó que un núvol de diòxid de sutge procedent d’un volcà islandès està arribant al sud d’Europa. El gas, provocat per una erupció a la península de Reykjanes, no és tòxic en les concentracions que tocaran casa nostra, i el volcà i el terratrèmol que ha provocat no ha afectat el trànsit aeri ni ha deixat víctimes mortals a Islàndia, tot i que sí destrosses.
Fa exactament 141 anys, una erupció molt més violenta a les Índies Orientals Neerlandeses, a l’actual Indonèsia, va deixar més de 36.400 morts i va destruir el 70% de l’illa de Rakata. Les explosions del volcà Krakatoa, aquell 1883, es van sentir a milers de quilòmetres –a les paradisíaques illes Maurici i als molls de Perth, a Austràlia– i els tsunamis que va desencadenar l’erupció van arribar a notar-se a les costes de Sud-àfrica.
Tots dos fenòmens –per fortuna, diametralment oposats en el resultat– posen en relleu la petitesa humana. O, vist d’una altra manera, la immensitat de la natura i de tot allò que ens supera. Terratrèmols, tsunamis i volcans ens fan sentir insignificants, però també ens mostren la bellesa, misteri i transcendència d’allò que ens sobrepassa... I que no podem controlar.
