Pana a la màquina de fer catalans

Quan en tingui 81, menys de dos de cada deu catalans farem servir el català com a llengua habitual. Quan en tenia 39, érem el 47%. Ara, als 60, som el 32%, segons l’última enquesta d’usos lingüístics. La reculada va de la mà d’un gran canvi demogràfic: en el mateix període, hem passat d’un 9,3% de població nascuda a l’estranger a un 22,5%. Cada vuit anys arriba un milió de migrants a Catalunya, i gairebé ningú s’atreveix a dir que, amb els recursos actuals, no tenim capacitat per integrar-los com cal. Les dades ho deixen clar: només un 4% dels nascuts a l’estranger fan servir el català de manera habitual i, entre els nascuts a Espanya, la xifra puja només fins al 10%. En resum, la immigració no es catalanitza. No és que no vulguin: simplement, res els ajuda. L’acollida inicial depèn, per llei, de l’Estat, que té zero sensibilitat per la cosa (en el millor dels casos). Els nouvinguts no troben ni la necessitat ni l’entorn favorable per aprendre la llengua: topen amb la majoria castellanoparlant i amb catalanoparlants que canvien automàticament d’idioma. Tot sense gran hostilitat social contra la llengua. Costa de creure que, davant d’aquesta substitució lingüística flagrant, la resposta del Govern sigui demanar el cafè amb llet en català, més voluntariat lingüístic, oferir 140.000 cursos de llengua i delegar-los als municipis, o ampliar mil places per treure’s el C2. Segur que en saben més.