El 2022, Richard Reeves —un investigador britànic de la Brookings Institution, el think tank de referència de l’esquerra moderada als Estats Units— va publicar Of Boys and Men («De nens i d‘homes»). Ser home —diu— és avui un factor de desavantatge en diversos àmbits: escola, feina, salut, família...
Reeves no és el primer a abordar la crisi de la masculinitat, però ha fet més soroll perquè, malgrat la seva fama de progressista, defensa alguna opinió considerada conservadora. Per exemple, afirma que homes i dones som diferents per naturalesa (tal com assenyalen la ciència i el seny, afegiria), i precisa que tant femenitat com masculinitat són fruit d’una barreja de factors biològics i culturals. Postula que el «guió» de desenvolupament de la masculinitat és més aviat cultural: el nen ha d’acabar d’aprendre a ser home en societat, creant vincles amb altres persones. Tradicionalment —diu—, la família, l’escola, la feina i la comunitat religiosa proporcionaven aquests vincles i, amb ells, sentit de pertinença i d’utilitat pública. Centrem-nos ara en l’escola, que la columna és curta.
Reeves detalla que, en gairebé tots els països on hi ha dades, els nois suspenen més, repeteixen més, abandonen més i es mostren més hostils a les aules que les noies. Esclar, el percentatge de nois que arriben a la universitat i que es graduen és cada cop més lluny del de les noies. Potser podríem començar per aquí.
