El polze i el cervell

Les nostres mans, potser més que qualsevol altra part del cos, són els estris que ens fan més aptes per a la vida moderna, segons els que en saben. Amb les mans fem servir el mòbil i el tornavís. Fem carícies i senyals. L’element clau en les nostres mans ha estat el polze oposable, que ens permet subjectar amb precisió petits objectes entre la punta dels dits i la cara interna del dit més gros, com fem en fer pinça. Per això la cirurgiana MJ Morales va dir ahir a l’hospital Joan XXIII que, fisiològicament, el polze ens defineix com a éssers humans, com explica la Carla Pomerol al Diari. L’últim estudi sobre la cosa diu que aquest polze potent i precís és de fa uns dos milions d’anys. Una capacitat manual que hauria estat determinant en l’aparició d’una cultura més complexa. Ho explica la paleoantropòloga Katerina Harvati, de la Universitat de Tubinga: la capacitat del polze per pinçar amb els altres dits de la mà va definir el llinatge humà i va atorgar un gran avantatge adaptatiu als nostres avantpassats. En aquest moment, diu Harvati, el registre fòssil mostra una creixent complexitat cultural, amb una utilització més sistemàtica d’eines de pedra i una dependència creixent de recursos animals. Segurament, als homínids de fa dos milions d’anys no els hi va faltar un cervell que dirigís els seus polzes, que és el que es troba més a faltar entre els homínids d’avui.