No tots els adolescents migrants són Lamine Yamal o els germans Williams. Però tots són persones amb els mateixos drets
En sortir de la seu d’Onada, al barri de Camp Clar, veig un noiet amb la samarreta de la selecció espanyola de futbol. Porta el número 19 de Lamine Yamal. Camp Clar és un barri similar a Rocafonda de Mataró on es va criar l’estrella de l’Europeu.
La multiculturalitat, per dir-ho en llenguatge políticament correcte, impregna les dues barriades. De Lamine Yamal, però, en surten poquets. La majoria de joves immigrants han de passar per sedassos com el repartiment de menors immigrants pactat entre el govern i l’oposició a la Conferència de la Infància celebrada a Tenerife. El prorrateig de jovent no afecta Lamine.
Tampoc els germans Williams, els pares dels quals van entrar a Espanya saltant la tanca de Melilla. Nico, l’altre jove figura de l’equip espanyol, imaginava de petit que els seus pares havien arribat a Bilbao en avió. Criatures! La realitat que ens ha d’avergonyir són les portades dels diaris en les quals la foto de Lamine celebrant el golàs conviu amb l’escandall dels nens i adolescents migrants que toquen per comunitat autònoma. Com si fossin bestiar.
