La xicoira i el cafè de malta

El darrer detonant de la nostàlgia ha estat l’Eko. Ha encès la metxa l’humorista valencià Eugeni Alemany a l’espai ‘Dèries’ del programa Catalunya Migdia de Catalunya Ràdio. Alemany va mostrar la seva sorpresa perquè l’Eko encara es pot trobar als supermercats. A partir d’aquí es va produir una allau de trucades que van col·lapsar la centraleta de l’emissora. El grup més nombrós d’interpel·lats va ser el d’oients que es van passar la mili esmorzant Eko. En dono fe. Als quarters d’Araca-Gamarra (Vitòria) esmorzàvem sempre «Eko con leche, mantequilla y galletas». Quinze mesos la mateixa dieta. Un cop encetada la tertúlia dels nostàlgics amb l’Eko, van irrompre dos productes encara més enyorats: el cafè de malta i la xicoira. Els que tenim una edat recordem que als anys cinquanta del segle passat el cafè era car i escàs. La malta i la xicoira, també coneguda com a axicòria o xicòria, eren els substitutius del cafè. Recordo que a casa podíem prendre cafè quan arribava d’estraperlo una marca portuguesa denominada Camelo. Portugal tenia bon cafè procedent de les seves colònies africanes. Els ferroviaris entraven el cafè a Espanya des del país veí gràcies a tenir el mateix ample de via. El Café Camelo encara està al mercat, igual que diverses marques de malta i xicoira. Fins i tot es poden trobar amb càpsules de Nespresso. Els productors destaquen les virtuts naturals d’aquests beuratges perquè no tenen cafeïna. És curiós com un producte que era un succedani en èpoques de penúria, esdevé un remei de luxe en temps d’abundància.