L’ADN de la Renfe

Per part de pare, vinc de família de ferroviaris. El meu pare va néixer a la caseta de guardaagulles dels meus abuelos, prop de Puertollano. El meu pare va ser ferroviari com tots els seus germans. L’oncle Hilario era maquinista. El tío Pepe era escopeter. Vigilava els vagons aparcats a les estacions perquè ningú robes les mercaderies. Una vegada em va deixar empunyar l’escopeta. Descarregada. La tía Jacinta també era guardaagulles a Caracollera. El tren passava tan a poc a poc per aquest punt d’Almodóvar del Campo que donava temps a intercanviar paquets amb la tía Jacinta sense baixar del vagó. Els ferroviaris tenien assumit que el tren era triganer. Tanmateix, els ferroviaris d’abans, quan havien d’agafar un tren, anaven a l’estació amb molta antelació. He explicat alguna vegada que un dia, entre l’anticipació que el meu pare ens va fer anar a l’estació i el retard que portava el tren, vam acabar agafant l’exprés del dia abans. L’amenaça més tremenda que podia fer el meu pare era quan advertia: «Te vas a quedar en tierra». La versió popular de la sigla RENFE ho diu tot: Retrasos Enormes Necesitamos Fuerzas Empujen. És lamentable, però aquesta versió encara és vigent. Les reunions d’Illa, Paneque, Carmona, Adif... a cuitacorrents són espernegades d’impotència. No es pot arreglar amb una setmana, ni amb uns quants mesos, el dèficit d’infraestructures que arrosseguem des de fa anys i panys. I el que és pitjor: no es podrà canviar mai el tarannà de la Renfe, paradigma de l’ADN hispànic de fer sempre tard a tot arreu.