Als inicis de la Transició vaig assistir a l’Ateneu de Barcelona, per indicacions de Ramon Barnils, a un debat sobre els Fets de maig de 1937. Teresa Pàmies va representar els arguments del PSUC i Víctor Alba (Pere Pagès) ho feu com a destacat dirigent del POUM. Aquella «guerra civil, dins de la Guerra civil», com es van definir els Fets de maig, dividia el bàndol republicà entre els partidaris de guanyar primer la guerra i després fer la revolució i els que propugnaven, com el POUM, que per guanyar la guerra calia fer primer la revolució.
L’independentisme torna a ensopegar amb el seu gran dilema: què és primer, el model social o la independència de Catalunya?
L’independentisme català viu un dilema de dimensions consemblants, salvant les enormes distàncies. Uns són partidaris de prioritzar el model social i altres anteposen la independència. El resultat és una eterna divisió de l’independentisme. Una divisió que s’eixampla. Teníem l’independentisme d’extrema esquerra (CUP), de centreesquerra (ERC), de centredreta (Junts) i ara arriba el que faltava pel duro, l’independentisme d’extrema dreta d’Aliança Catalana. Sense comptar l’Alhora de Clara Ponsatí, que és la que fa cinc.
